Montserrat Plaza és doctora en Psicologia Social i fa 25 anys que acompanya dones, i també infants, que viuen situacions de violència masclista. Especialitzada en com aquesta violència impacta en la maternitat i en la vida dels fills, Plaza alerta que les noies joves “estan patint nivells de violència importants i sovint minimitzats”. En aquesta entrevista, amb motiu del 25-N, reflexiona sobre els retrocessos en drets, la pressió social que encara diu a moltes mares que “la família no es pot trencar” i la necessitat de professionals formades i d’un acompanyament real i sostingut.
Has vist una evolució en com es manifesten les violències masclistes al llarg d’aquests 25 anys?
Hi ha hagut canvis, jo diria que en termes generals a positiu. Les professionals estem més formades, la societat té molta més consciència, i això ha permès millores legals. Dit això, no hi ha una millora òptima respecte a les violències. Les noies joves actualment estan patint uns nivells de violències masclistes molt alts i moltes vegades minimitzats, però segueixen tenint conseqüències greus per a elles.
Després de l’auge del moviment feminista fa uns anys, creus que ara hi ha un retrocés?
La consciència ha vingut fruit dels moviments socials feministes. I sí que és cert que en el moment en què el moviment feminista avança, el patriarcat respon. L’objectiu al final és anar guanyant terreny fins que hi hagi una equitat real entre les dones i els homes.
Les dones tenen més capacitat per detectar la violència o continua sent molt difícil identificar-la, sobretot quan ve de l’entorn afectiu?
Les violències masclistes operen de diferents maneres i en diferents àmbits. Si estan properes al vincle afectiu és molt difícil d’identificar-les perquè ningú espera que algú que t’estimes et vulgui fer mal. Comencen d’una forma molt subtil, puntual, amagades en un discurs cultural molt masclista.
A més, la violència no s’expressa les 24 hores del dia. Es combina amb moments de relativa calma que fan que la dona entengui que “no sempre és així” o que “va perdre el control”. Tot això dificulta molt la identificació.
Quines eines doneu a una dona perquè pugui identificar i comprendre el que està vivint?
El primer és l’acompanyament, la presència i el no judici, i respectar el temps que necessita. A partir d’aquí, la dona pot anar identificant les diferents formes de violència i l’impacte que tenen en ella. Així, també pot anar anomenant com a actes violents coses que havia justificat i minimitzat, i prendre decisions en funció de com se sent, de com està la seva situació personal, familiar, etc.
Estàs especialitzada en l’impacte de la violència en un entorn amb fills. Com es complica la situació quan hi ha fills?
És molt més complexa. El fet que la mare estigui patint violència converteix les criatures en víctimes de violència vicària. A més, la dona ha de lluitar contra el discurs de la societat que diu que les criatures necessiten un pare, que la família no es pot trencar. I, sobretot, perquè si es produeix la separació, la violència no acaba. Quan no hi ha criatures, hi ha una probabilitat força alta que la violència acabi. En canvi, quan hi ha fills, segueixen sent fills o filles d’aquest senyor que exerceix violència.
A vegades aquesta violència es dirigeix directament contra els infants.
La violència masclista contra les criatures es pot produir de diferents maneres. Són víctimes pel sol fet que la violència està existint en el seu àmbit familiar i, algunes vegades, aquesta violència el pare la dirigeix directament de forma psicològica, física o altres formes.
Com és el procés de recuperació una vegada s’ha sortit d’aquesta relació?
És un procés llarg i complex. Si te l’hagués de resumir, et diria que la dona aconsegueix recuperar la seva identitat, reconnectar amb qui és, sense tota aquesta informació violenta que la va minvant, menyspreant i humiliant.
El sistema públic pot garantir un bon acompanyament a les víctimes?
Les institucions estan fent bastant el que poden, i crec que hi ha millores. Però no podem oblidar que les persones que hi treballen estan dins del sistema patriarcal igual que tothom. Tots aquests biaixos, totes aquestes idees preconcebudes també les pateixen aquests professionals. No hem d’imaginar les institucions com un element a part que està pur i net de patriarcat. El masclisme opera també dins d’aquestes institucions, en la definició dels serveis, la definició dels objectius i en la manera de funcionar.
Les dones que acompanyes com arriben a tu?
Les dones que viuen situacions de violència masclista es poden activar i demanar ajuda per diversos motius. Pot ser un clic clar, com un episodi de violència física o que la violència es produeixi davant dels fills o que algú de l’entorn en sigui testimoni. Altres vegades arriben amb una sensació difusa que “alguna cosa no va bé” o a través de simptomatologia física com insomni, migranyes o contractures. També és habitual que acudeixin a professionals pensant que tenen un conflicte de parella i, a mesura que treballen, es pot identificar com una situació de violència.
Com s’aborda un cas d’una dona que acudeixi a tu mentre està vivint la violència masclista?
El procés de treballar la recuperació és el mateix, independentment si la dona està o no està convivint amb la persona que li exerceix violència. Quan no hi ha convivència, hi ha més espai per a la dona per pensar, parlar i poder mobilitzar determinades coses. En canvi, la convivència impedeix que la dona que està en situació de violència pugui prendre decisions o pugui escoltar determinades afirmacions dins del procés terapèutic. Per això és important que les professionals sapiguem i entenguem en quin moment està cada una de les dones i respectem el seu temps i què és el que en aquell moment pot moure o no.
Parlant dels professionals; el primer impacte quan una dona demana ajuda és minimitzar la situació?
La violència masclista és un sense sentit. Una professional no especialitzada pot no imaginar la realitat que viu la dona i pot no ser la seva primera hipòtesi de treball. Per això l’especialització és tan important. Una molt bona intervenció és una detecció i una derivació.
Hem parlat amb dones que han patit violència masclista i coincideixen en la voluntat de “no amagar-se més”.
La violència masclista és estructural i social. Hem de deixar de pensar que és una violència que exerceix un home concret. Les dones poden tenir el desig intern de no amagar-se, però el context i la realitat és el que és. Hi ha dones que hauran viscut situacions de violència que no s’amagaran, hi haurà altres dones que potser no voldran amagar-se, però decidiran fer-ho per protegir-se. L’entorn social, institucional, jurídic i estructural és hostil encara per a les dones.
Quina perspectiva tens del futur?
Jo confio, confio en tota la feina que s’està fent. Això, però, no vol dir que em sembli suficient. Jo amb qui confio és amb les dones, en la capacitat de resiliència, d’organitzar-nos i tirar endavant la defensa dels nostres drets. Crec que els discursos catastrofistes espanten i no ajuden les dones a plantejar-se demanar ajuda. S’estan fent coses suficients? No. Es podrien fer millor? Sí, i tant. Però s’estan fent i s’està millorant, i crec que això també és important.
