L’actriu, directora i pedagoga teatral Glòria Rognoni Planas ha mort aquest 1 d’agost a Sant Cugat del Vallès, als 81 anys. Figura discreta però clau en la història del teatre català, Rognoni va ser una de les primeres membres de la companyia Els Joglars i una pionera del teatre social a Catalunya, especialment a través del projecte Femarec, que va liderar durant gairebé tres dècades.
Nascuda a Barcelona el 27 de març de 1944, va estimar el teatre des de la infantesa. Fillola de paisatges —l’avi pintor— i de pedra —l’avi italià tallador de marbre—, va forjar el seu camí entre la bellesa i la resistència. Rognoni va entrar al món escènic com a mim, en els inicis d’Els Joglars, i va evolucionar fins a convertir-se en una de les peces fonamentals del llenguatge visual i corporal de la companyia.
L’any 1975, durant un assaig, va patir un accident que li va provocar una paraplegia. Així va ser com va començar una segona vida: lluny d’apartar-se dels escenaris, va continuar treballant en direcció, escriptura i pedagogia teatral. L’escenari va deixar de ser només lloc de representació per convertir-se en territori de transformació.
Va fer arrels durant gairebé trenta anys a Femarec, la cooperativa social de Sant Andreu, dirigint actors i actrius amb discapacitat intel·lectual. “No em tractis com una pobra minusvàlida que fa teatre social. Parlem de si el que fem és bo o no”, deia Rognoni en una entrevista a Ràdio Sant Cugat defensant amb fermesa la qualitat artística dels seus muntatges. Amb Femarec va estrenar disset espectacles a Catalunya i a l’estranger, explorant nous llenguatges escènics, no d’una manera assistencial, sinó amb passió i ganes de mirar de fit a fit tothom.
Va participar a la ràdio en diferents etapes de la seva vida i es va mostrar sempre contundent i propera. Va ser la primera presentadora amb cadira de rodes d’un programa de televisió a l’estat espanyol (Bon dia Catalunya, 1995), i la responsable de les cerimònies dels Jocs Paralímpics de Barcelona 92. La seva trajectòria va ser reconeguda amb diverses distincions —Premi Ciutat de Barcelona 2004, Premi Arlequí de la Federació de Teatre Amateur 2009 i Premi Butaca honorífic Anna Lizaran 2015 — però no li interessava ser al centre del focus. “La feina important es fa des de sota”, deia. I així vivia: sostenint, suggerint, provocant preguntes.
A Sant Cugat, on va viure molts anys, se la recorda com una dona compromesa, propera i lúcida. El 2007 va rebre el Premi Ciutat de Sant Cugat.
Rognoni deixa un llegat profund al món teatral i social del país. Una trajectòria marcada per la disciplina, la sensibilitat i la voluntat de donar veu a tothom, també des de l’escenari.
