Fa més de vint-i-cinc anys, que Manuel Trallero sentenciava que Museu i Mercat són les dues cares d’una mateixa moneda.
La inauguració de la nova Galeria Canals a la plaça d’Octavià ens ha retornat la frase a la memòria. Una primera exposició és sempre una declaració pública d’intencions respecte la línia que es vol seguir. Molt més que les paraules dels discursos, el que es mostra en les sales posa en evidència quina és la filosofia que impregna als promotors. En aquest cas, la coherència assolida és màxima. El joc de museu-mercat funciona amb total precisió. L’espai expositiu de la planta baixa es dedica als artistes consagrats, les obres dels quals formen part dels museus, institució cultural que avala la seva qualitat, singularitzant-los entre la gernació de creadors que encara no han aconseguit aquest reconeixement. L’aval museístic esdevé un mecanisme essencial a l’hora de justificar unes cotitzacions elevades en el mercat de l’art. Amb la seva presència, la galeria està transmeten un clar missatge als seus clients potencials: el que els ofereix són uns productes de bondat acreditada, la revalorització dels quals, fins ara, està fora de tot dubte. La segona sala, situada en el soterrani d’accés no gaire generós, es dedica a l’expressió artística actual. És evident que l’aura de prestigi que sura en l’àmbit superior davalla sobre ella amb benefici taumatúrgic, abonant la condició de valor emergent del que es presenta. Tot plegat seguint sàviament l’exemple dels fons d’inversió mobiliària, que minimitzen el risc distribuint la cistella entre renda fixa i variable. El màrqueting de l’operació esdevé exemplar, molt més si es té en compte la reputació i autoritat dels que han comissariat i signat els escrits de presentació de cada part. Amb els millors auguris i el desig que esdevingui, també, una referència de l’art local. DOMÈNEC MIQUEL President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
