Fa poc dies hem conegut la notícia que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) concedia l’amnistia a la nostra veïna de Sant Cugat i companya d’Esquerra Republicana, Natàlia Garriga.
Aquest pas, arran del delicte de desobediència, suposa un nou capítol en el llarg recorregut judicial del conflicte polític català, compartit amb causes com les de Josep Maria Jové i Lluís Salvador. Però aquesta decisió arriba tard i posa en evidència les resistències d’una part de la judicatura espanyola per aplicar amb normalitat la llei d’amnistia aprovada pel Congrés el 30 de maig de 2024, una norma concebuda precisament per tancar les causes derivades del procés sobiranista.
Cal recordar que el punt d’inflexió judicial es va produir amb la sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem (TS), dictada el 14 d’octubre de 2019, que va condemnar diversos líders independentistes per sedició i malversació. Aquella resolució va marcar una etapa de repressió judicial que encara avui projecta les seves conseqüències sobre desenes de càrrecs i activistes.
Malgrat l’aprovació de l’amnistia, la seva aplicació està lluny de ser àgil. Diverses instàncies judicials han plantejat interpretacions restrictives, dilacions i qüestions prejudicials que, de facto, allarguen la situació d’incertesa de molts afectats. Aquestes maniobres són percebudes per amplis sectors com una obstrucció reiterada que contradiu l’esperit de la llei i el mandat democràtic que la sustenta. Sembla que la justícia espanyola segueix fil per randa allò que JM Aznar va dir: “El que pueda hacer algo, que lo haga”.
Encara hi ha nombrosos independentistes processats o condemnats. Entre els membres dels governs de la Generalitat destaquen figures com la del nostre veí i company Raül Romeva, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Toni Comín i Meritxell Serret, Carme Forcadell entre d’altres. També cal afegir centenars d’alcaldes, regidors i activistes que continuen immersos en procediments judicials.
Val a recordar que els delictes pels quals se’ls va condemnar es referien a un fet tan “greu” com posar urnes i votar. En definitiva, exercir la democràcia.
L’amnistia de Garriga és, doncs, una passa necessària però insuficient. Sense una aplicació plena i sense traves, la llei corre el risc de convertir-se en paper mullat. El repte pendent és garantir que totes les persones afectades, sense excepció, puguin veure restituïts els seus drets i posar fi definitivament a la judicialització d’un conflicte que és, essencialment, polític.
