Quants anys fa que estàs vivint a les Illes Svalbard?
Fa cinc anys que estic vivint aquí. Vaig venir, primer, com a estudiant a la universitat, a fer un curs durant l’estiu. Fan cursos que estan oberts a tothom mentre facis alguna cosa relacionada amb geosciències. Després d’això, vaig estar fent un màster fora d’aquí i hi vaig tornar a fer el meu TFM. Des d’aleshores, d’alguna manera, ja vaig començar amb diferents contractes, i fa ara una mica més d’un any i mig que estic en aquesta posició.
La teva idea d’un bon inici ja era quedar-te durant tant temps?
No, en absolut no. Quan vaig venir per primera vegada em va encantar aquest lloc i era un somni tornar-hi, però no m’hauria imaginat mai portar cinc anys vivint aquí i estar, d’alguna manera, establert.
És la regió habitada més al nord del planeta. Què et va fer decidir marxar, específicament, cap a les Illes Svalbard?
Sempre he tingut bastant interès en temes de regions polars. Tant l’Àrtic com l’Antàrtida són zones que em despertaven molt interès, molta passió. Llavors, quan va sortir aquesta oportunitat, no m’ho vaig ni pensar, m’hi vaig tirar de cap. En molts sentits s’hi està molt bé aquí dalt, estàs molt tranquil, i el grau de llibertat que tens és brutal, però també hi ha altres coses que es troben a faltar, com el Mediterrani, el menjar, la cultura i tot això.
Parlem una mica del dia a dia. És un lloc on, pràcticament, no hi ha llum durant l’hivern, i, en canvi, durant l’estiu, veus el sol tota l’estona. Com ho portes, això?
Hi ha gent que ho passa pitjor a l’estiu, en tema de llum, que no pas a l’hivern, depèn una mica de cadascú. Si hi ha gent que té problemes amb dormir amb llum i tal, l’estiu ho passen fatal, i després a l’hivern estan de conya. Jo sóc al revés, a mi la llum m’encanta i és un no parar. Pots passar-te tot el dia fent coses i, en canvi, a l’hivern es fa dur. Que sigui de nit durant quatre mesos seguits es fa molt intens.
Les activitats que feu ara són més a l’exterior i quan es fosc feu més feina a l’interior?
Sí, és bastant així. A nivell de feina, de fet, sí, tal qual. La universitat, aquí, fa una educació que es basa en el treball de camp, tant si ets estudiant com si tens els teus projectes. El motiu per estar aquí és per sortir a fora i estudiar l’ambient del que es diu High Arctic, o sigui, de l’Àrtic molt al nord. Per tant, quan hi ha la possibilitat, tot és sortir cap a fora i a voltar, que és superxulo. I llavors, quan es fa fosc, sobretot ja cap a principis o mitjans d’octubre, que la temperatura ja baixa, fa molt fred, les condicions són complicades, aleshores el treball de camp per la gent de Geologia s’acaba, i és quan toca estar més a l’oficina. Però això és diferent segons el departament. En el Departament de Geologia la temporada va de febrer a octubre, més o menys, i després ja tot es tranquil·litza. En canvi, el Departaments de Geofísica, per exemple, que treballen molt en temes d’atmosfera i espai, tot el que serien aurores boreals, la seva època intensa és quan és tot fosc.
Ets enginyer en cap del Departament de Geologia de la universitat de les Svalbard. En què consisteix la teva tasca?
No tinc una tasca concreta. Es tracta d’una posició combinada entre el Departament d’Operacions i Seguretat al Camp, i el Departament de Geologia. Llavors, la meva tasca és, bàsicament, encarregar-me de fer d’enllaç entre aquests dos departaments. Totes les activitats que hi ha al camp en el Departament de Geologia, d’alguna manera, passen per mi, i la meva feina és donar suport a totes aquestes activitats. El suport pot ser de molts tipus diferents: a nivell més tècnic, d’equipament, o pot ser un suport a nivell més d’acompanyar la gent al camp i, per exemple, portar-los amb les barques, amb les motos de neu, fer una avaluació de com està el terreny, si hem de travessar glaciars, si hi ha hagut molta precipitació, si hi ha risc d’allaus elevat, si hem de treballar amb gel marí, etc. Totes aquestes coses, d’alguna manera, som un grup de gent que prenem les decisions. Valorem aquests factors de risc.
Entenc que heu de tenir en compte bastantes variables per prendre aquestes decisions. Una d’elles és l’època de l’any?
El factor de risc canvia bastant, depèn de l’època. El que seria primavera és tot molt més relacionat amb fred, neu i gel. Ara a l’estiu és tot molt més relacionat amb el que serien barques i, sobretot, fauna. Aquí tenim ossos polars, i sempre els hem de tenir presents. Anem armats per si ens en trobem algun i la situació se’n va fora de control. Recentment hem fet una expedició i, alguns dels riscos que ens hem trobat, per exemple, s’han relacionat amb les morses. Hem estat davant de glaciars que avancen de manera molt ràpida, molt espectacular. Els glaciars, normalment, es mouen uns quants metres l’any, però aquests passen a moure’s unes quantes desenes de metres al dia. Llavors, si aquests glaciars acaben al mar, es trenquen i es formen molts icebergs, i s’ha d’anar amb compte. Quan el treball que fem és més basat a terra, aquí tenim permagel. En funció de la temperatura, hi poden haver esllavissades. La temperatura també és un factor superimportant. Per exemple, aquest any hem estat fent treball de camp a temperatures de -30ºC. En aquestes condicions és bastant fàcil tenir lesions com congelacions.
Comentaves que les Svalbard són una zona on teniu ossos polars. Com és conviure amb aquests ossos? T’has vist mai en una situació de perill?
Te’n poden sortir quan menys t’ho esperes. Els ossos són mamífers marins i estan, bàsicament, al voltant de la costa, però això no vol dir que no viatgin a través de l’illa. És bastant habitual trobar-te’ls al mig de l’illa, en una gran vall que estan travessant des d’una costa a una altra. A Longyearbyen hi ha les famoses senyals de trànsit, aquestes de l’os polar, i aquestes senyals, d’alguna manera, delimiten la zona en què estàs sota la protecció del governador de les Svalbard. Això significa queno cal que portis protecció contra els ossos. Ara bé, a la que surts d’aquest perímetre definit per aquestes senyals, llavors això vol dir que la protecció depèn 100% de tu mateix. Llavors, portem bengales de fogueig, similars a les que portaries en un vaixell per demanar auxili. Les fem servir per espantar els ossos en cas que aquest tingués interès en tu o en l’equipament que portes. En cas que les coses vagin molt malament, llavors també portem el rifle, però aquest sempre és l’última opció. Jo no l’he utilitzat mai, per exemple. I sí, he tingut diverses situacions en què he hagut de fer front a ossos polars, tant a nivell professional com a nivell privat. El més incòmode va ser a nivell privat, la primavera passada. Estàvem amb un parell d’amics, ens en vam anar bastant lluny de Longyearbyen, en un lloc una mica remot, estàvem a dins d’una cabina cuinant i, a la que ens vam girar, teníem uns ossos mirant per dins de la finestra. Eren una mare i les dues cries, que eren probablement de dos anys, més o menys, i les teníem al sostre de la cabina. Ens vam sentir com atrapats dins una capsa de sabates. Vam començar a fer soroll, intentar-los espantar i, per sort, els ossos se’n van anar i no hi va haver cap problema, però va fer una mica d’impressió.
A les Illes Svalbard no s’hi pot ni néixer ni morir per llei. Com s’explica això?
Aquí la població és de 2.500 persones, no és gaire. Hi ha un hospital, però és un només per a primers auxilis. Si hi ha algú més gran, t’envien directament cap a Tromsø, que és la ciutat gran que hi ha més a prop d’aquí. Llavors, que no s’hi pot néixer és perquè no hi ha els recursos com per fer front al que seria un part o el final d’un embaràs. Quan una persona està embarassada i falten un parell de mesos perquè pareixi, se l’envia a Noruega o a on sigui que vulgui anar, i llavors tenen les criatures allà. Pel que fa a la mort, aquí a Longyearbyen, de fet, hi ha un cementiri, però és un cementiri antic. Crec que no hi ha ni els cadàvers, que els van retirar, pel tema del permagel. El permagel és quan el terra es congela, i la definició és que està congelat per almenys durant dos anys, però la part superficial, que se’n diu la capa activa, es fon durant l’estiu i es gela durant l’hivern. Tots aquests moviments de congelació el que fan és remoure molt aquesta part superficial del terra, i si hi enterres algú, al llarg dels anys, quan això es vagi movent, podria ser que parts del cos acabessin sortint a la superfície. A part que, com que fa molt fred, llavors els cossos no es descomponen. A les Svalbard no hi pots estar si, per exemple, tens problemes de salut o si et trobes al final de la teva vida.
Hi ha altres catalans que estiguin a les Illes Svalbard?
Sí, sí que n’hi ha. Per exemple, hi ha el Víctor, que just acaba d’acabar el seu doctorat en Biologia Marina. Catalans, aquest és l’únic, però hi ha algun altre espanyol que treballa, per exemple, en temes de guia turístic. El Víctor està també a la universitat, en un altre departament, però de tant en tant fem un pa amb tomàquet.
Hi ha gaire turisme a les Illes Svalbard?
N’hi ha molt i, de fet, cada vegada en volen més. Per mantenir la població, el que estan intentant és augmentar la quantitat de turisme que hi ha aquí, que n’hi ha moltíssim. A la primavera hi ha tot el que seria guiatge amb motos de neu i experimentar el gel marí, experimentar travessar glaciars i coses d’aquestes. I a l’estiu, que és quan hi ha el volum més gran de turisme, molts creuers d’expedició. A vegades tenim aquí cinc o sis creuers a la vegada. Això vol dir que hi ha dies que la població de Longyearbyen és quatre vegades la població normal. Llavors tots els carrers estan a rebentar.
Et planteges viure-hi a llarg termini, aquí a les Svalbard?
S’haurà de veure. De moment, alguns anys més, segur, però no crec que m’hi quedi per tota la vida, en absolut. És un lloc superxulo, però té les seves limitacions i crec que tinc interessos de conèixer altres llocs i experimentar altres coses.
Què enyores de Catalunya?
Família i amics, per suposat, això és el que més. Suposo que tothom que marxa de casa és el que enyora més. També una mica de caloreta, poder anar a la platja i estar tranquil i no haver d’estar pendent de si porto el rifle o no, i anar a prendre unes tapes o una cosa així. Intento venir a Catalunya un parell de cops l’any, a principis d’estiu, i després a l’hivern, intentant fugir de la foscor. Però hi ha altres coses bones, per suposat.
