Hem viscut un fet històric en la defensa dels drets animals. Organitzacions animalistes van presentar una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) anomenada “No es mi cultura”, amb el suport de més de 715.000 firmes, superant àmpliament les 500.000 necessàries per a la seva consideració en el Congrés. L’objectiu era eliminar el blindatge legal que protegeix la tauromàquia com a patrimoni cultural.
A Sant Cugat, també vam ser diversos voluntaris els qui vam recollir firmes per la ciutat. La gent de Sant Cugat signava pensant que els espectacles taurins eren ja part del passat, però no, són un anacronisme de la nostra societat.
Malgrat això, aquestes peticions populars han de passar pel Congrés dels Diputats. A la votació, només 57 diputats van donar suport a la tramitació de la ILP, mentre que 169 hi votaren en contra, principalment del PP, Vox i UPN. L’abstenció decisiva va ser la de 118 diputats del PSOE que, amb la seva passivitat, van permetre que l’espectacle taurí continuï vigent i que els animals continuïn patint.
Gràcies en aquesta abstenció, que molts qualifiquem de covard i interessada, el blindatge legal de la tauromàquia s’hi manté. Així, més de 700.000 veus ciutadanes es van veure ignorades pel Congrés espanyol, que sembla continuar indiferent al clamor dels animals i a la demanda social per un canvi basat en l’empatia.
Negoci milionari disfressat de cultura.
El negoci tèrbol de la tauromàquia viu dels ajuts públics, amb quantitats que van superar els 500 milions d’euros anuals, cosa que mostra que els qui veritablement viuen de la cultura són els nuclis anacrònics de la dreta i l’extrema dreta espanyola.
A Catalunya, malgrat que ja no existeix la corrida clàssica amb banderilles i ‘olé’!, Junts i ERC continuen apostant per aquest anacronisme mentre hi voten en contra al Congrés. El cas de Junts passa per un cinisme sense parangó, ja que va votar-hi en contra quan no fa gaire va permetre l’extermini del llop al nord del Duero, una espècie que, per cert, està desapareguda a Catalunya.
Sigui ja pel bram de dolor del toro a la plaça o per la veu multitudinària al carrer, la realitat és la mateixa: el Congrés continua sense sentir la veu de l’empatia i el seu negoci és el dolor aliè, no importa si és humà o animal.
