La cosa ja està feta. A mitjan desembre, consulta popular. “Està d’acord que la nació catalana esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?” Aquesta és la pregunta inscrita a les butlletes a les que els citadans que ho vulguin hi podran afegir un sí, un no, res o qualsevol cosa impròpia. Una pregunta que deixa clar que passi el que passi nosaltres som europeus. Europeus, sí. Espanyols, ja ho veurem.
Efectivament, i en contra del que falsament vaig afirmar en aquest espai, els organitzadors de la consulta disposen de maneres de controlar alguns aspectes básics del procediment democràtic (l’empadronament i l’edat de les persones, que no puguin votar més d’un cop), sense caure en suposats intercanvis d’influències amb les institucions (la cessió del cens als ciutadans que ho requereixin). Tanmateix, l’alcalde afirmava l’altre dia que “Sant Cugat serà el municipi més gran que organitzarà un referèndum pel dret a decidir i ho farem amb el suport municipal.” L’alcalde considera que aquesta consulta mereix el suport de l’ajuntament, i sembla que cal que acceptem aquest fet amb normalitat. És la democràcia, diuen. I tenen raó, però la democràcia és més que el fet de consultar, és més que el dret a decidir que branden les primeres generacions nascudes amb Franco ja fred a la caixa. Una jove democràcia i tothom tibant en nom de la nació. La nació catalana… aquest és el clau que caldria reblar. Potser és una quimera, una tèrbola imatge d’un passat reconstruit a cops d’escombra. Una nació és el conjunt dels seus ciutadans, i els ciutadans tenen drets, positius i negatius. Cal que els segons prevalguin, perquè en cas contrari la majoria afila les seves urpes tiràniques i esclafa als que desitgen sacrificar-se en el prestigiós altar de la llibertat. DANIEL GAMPER és professor de Filosofia de la UAB
