De vegades tenim por. Por de morir per un virus desconegut. Por que perdem la feina. Por de no poder pagar la hipoteca. Por de la por que sentirem quan les nostres pitjors fantasies es facin realitat. Por que no ens estimin. Por de deixar d’estimar.
Joan Pau II, el Papa Wojtyla, personatge no massa estimat, imagino, pels incerts lectors d’aquest text, ho va dir: “No tingueu por”. Ja se sap que el cristianisme, i també els catòlics, disposen d’una font de normativitat, de moral, molt potent. El que no se sap, per entossudiment, és que nosaltres, els descreguts, també podem calmar la nostra set tot bevent-hi. No cal que hi creiem, ni que hi combreguem. N’hi ha prou d’escoltar bé, és a dir, sense perjudicis. Quelcom tan difícil com poc habitual entre els nostres conciutadans, que prefereixen seguir tenint por. Por, en aquest cas, de canviar d’opinió. Por, perquè es pensen que les seves idees són seves, que allò que els passa pel cap forma part de la seva personalitat. No senyor. La gent pensa i diu el que pot pensar i dir. I l’única manera de relacionar-se de manera assenyada amb nosaltres mateixos passa per escoltar de debò l’altre, disposats a sotmetre’ns a les bones raons i no a la por que es demostri que allò en què creiem no són més que unes ganes terribles d’amagar el cap sota l’ala. DANIEL GAMPER Professor de Filosofia de la UAB
