Hi ha persones, moments en la vida i situacions, en les que la foscor promou la por, que pot arribar a esdevenir una fòbia.
Per evitar-ho, hi ha solucions tècniques emprades des de l’antiguitat i millorades tècnicament, per generar llum, i també hi ha l’aprenentatge del coneixement respecte de què pot haver-hi en la foscor, de com si pot conviure, i fins i tot, de com aprofitar-la.
Situació i conducta associada, similar a la que es desenvolupa davant de determinades carències materials, com l’alimentació, l’aigua, l’energia…, es pot tractar d’emprar tecnologia per generar-ho del no-res, fet anomenat també enganyifa, i es pot educar en l’obtenció i l’ús responsable dels recursos.
Ara amb els embassaments plens, els sòls amb un bon nivell d’humitat, fins i tot en bona part de la Catalunya seca i el Pirineu amb força neu, es fa difícil recordar que fa tres anys vàrem patir una de les sequeres més importants del darrer temps.
Tanmateix, ara és el moment, de planificar com abordar la següent, que segur que vindrà.
Així, en previsió dels nous episodis amb poca disponibilitat hídrica, el Govern ha optat per la solució tecnològica, la que representa un gran esforç en obra pública, junt amb una important petjada de carboni i despesa econòmica.
A més, aquesta decisió arrossega inexorablement a tota la xarxa municipal, i en ella Sant Cugat del Vallès.
És una opció, però és la millor?, tot i acceptar que el bo és enemic del millor. Penso que no, considero que és un altra anada endavant sense planificació de la despesa, pensant únicament en l’oferta, el que és negoci, respecte d’un tema que ens és endèmic.
No es planteja, o no és té constància, de promoure la informació i la formació respecte d’aquest fenomen climàtic, que genera unes condicions meteorològiques, que a la fi esdevenen emergència social, ja que afecta a tots els sectors socioeconòmics, i a la higiene i salut en un sentit ampli.
Se continua sense debatre a tots els nivells polítics i privats respecte d’un bé comú anomenat aigua, en el que ens hi va la vida.
No es tracten temes tan importants com les concessions fetes d’acord a llei, però amb lògica si en tenen, d’altres moments hidrològics, la consideració d’explotació minera de les aigües freàtiques, de la pressió mediàtica per consumir aigua embotellada, quan ja hem pagat i força la regeneració d’aigua de boca de les nostres aixetes… (https://www.elcritic.cat/investigacio/qui-controla-aigua-de-catalunya-189926; https://www.elcritic.cat/investigacio/el-mapa-dels-amos-de-aigua-de-catalunya-150083).
Sens dubte, la tecnologia ens millorarà molts aspectes relacionats amb l’aigua, la seva distribució, qualitat, control, ús, reciclatge, però continuarem sent un país pobre realment i virtualment en recursos hídrics i energia.
Per tant, si no hi ha una ferma decisió d’educar en l’escassetat, és dir en la sobrietat, per després aplicar tota la ciència i tècnica per incrementar l’eficiència en tot el procés de gestió del recurs.
És de sentit comú, si es tenen escassos béns, recursos, cal tractar d’aconseguir-los, però sobretot no malbaratar-los.
Possiblement, no és té en compta, perquè no ha estat generat per IA, és la simple economia del pobre, a la fi, de la història de la supervivència social, que es molt més que viure, de la nostra espècie.
