Els càncers ginecològics, com el de mama, úter, cèrvix o ovaris, afecten milers de dones cada any. Tot i els avenços mèdics, sovint comporten conseqüències físiques i emocionals que poden alterar profundament la relació amb el propi cos i la vida sexual. La fisioterapeuta santcugatenca Núria Caballé defensa una mirada integral i preventiva per abordar aquests casos i insisteix a no normalitzar el dolor. “Superar un càncer és una victòria, però les seqüeles no s’han de normalitzar” explica en una entrevista al magazín ‘Faves comptades’.
Què entenem per càncer ginecològic? Quins tipus hi ha?
Un càncer ginecològic és aquell que afecta qualsevol òrgan del sistema reproductiu, com la mama, l’úter, l’endometri i els ovaris, entre d’altres.
En funció del càncer, el tractament varia: pot ser o no quirúrgic, generar cicatrius i alterar les hormones. Una de les cirurgies més habituals en aquest tipus de càncer és la histerectomia. En què consisteix i quines conseqüències pot tenir?
Una histerectomia és una cirurgia abdominal major, no l’hem de menysprear. És una senyora cirurgia en la qual s’extreu l’úter, sigui parcialment o totalment, segons on estigui ubicat el tumor. A vegades es treu el cos de l’úter i es manté la cèrvix, el coll de l’úter, per intentar preservar estructures, però a vegades s’ha de retirar tot. Sovint també s’han de treure trompes de Fal·lopi i els ovaris.
Per tant, si traiem totes aquestes estructures, genera uns canvis hormonals, emocionals, en els teixits de la pelvis, l’abdomen…
A part de la histerectomia, quines són les cirurgies ginecològiques més comunes?
Una de les que té més prevalença és la del càncer de mama, que a vegades pensem que no forma el sistema reproductor, però sí. Després hi ha les cirurgies que tenim en la zona del baix ventre, com la cesària. Tot i que actualment es fan més histerectomies que cesàries, a causa dels càncers endometrials. També hi ha les colonitzacions, que són les cirurgies que es practiquen amb els càncers en la cèrvix, com en el cas del virus del papil·loma, que a molta gent li pot sonar. Finalment, hi pot haver extirpació d’ovaris i de coses més concretes.
Quin és el procés de recuperació d’aquestes patologies i cirurgies?
Dependrà una mica de l’agressió quirúrgica que hi hagi i del tractament a posteriori que es faci, si és quimioteràpia, radioteràpia…
La radioteràpia, per exemple, genera una sèrie d’adherències o de rigidesa en el teixit important. Si a part de la radioteràpia, s’ha de fer quimioteràpia o un tractament hormonal, això provoca una menopausa sobtada. No és com la menopausa convencional, que primer hi ha el procés de perimenopausa, on les hormones, com els estrògens i la progesterona, van canviant i arribem a la menopausa al cap d’un procés d’entre cinc i 10 anys. Si la menopausa és per un càncer ginecològic passes de 0 a 100.
Són un seguit d’efectes secundaris que a vegades no es tenen en compte, oi?
Efectivament. Superar un càncer és una victòria, d’això no hi ha cap mena de dubte, però totes les seqüeles o tots els efectes secundaris que genera són importants i són totalment habitables i tractables. No s’han de normalitzar en absolut.
Des de l’àmbit de la fisioteràpia intentem fer un tractament integral per abordar la dona en tots els seus àmbits i cada cop es tendeix més a coordinar-se amb altres equips.
Quines tècniques, quins tractaments existeixen des de la fisioteràpia per abordar les conseqüències d’un càncer ginecològic?
Depenen de cada cas, però són bastant àmplies. Fem servir molt la teràpia manual per treballar les cicatrius. Pensa que en la zona abdominal hi tenim set capes fins a arribar a l’úter. Durant la cirurgia s’han de travessar totes aquestes capes i necessitem que després hi hagi un bon lliscament entre aquests teixits.
Per tant, hem de mobilitzar tot aquest teixit, donar-li mobilitat a la pelvis, treballar en biofeedback, i, fins i tot, utilitzar la radiofreqüència en els casos que està indicada. Una altra eina que s’utilitza és la teràpia vibratòria per treballar la cicatriu. Hi ha moltes opcions.
Hi ha prou treball pluridisciplinari i coordinació entre professionals ara per ara?
Crec que comença a haver-hi bastant treball multidisciplinari que sobretot es fa des de l’àmbit hospitalari. L’oncòleg es coordina amb el ginecòleg, amb el personal d’infermeria si hi ha tractament de quimioteràpia o ràdio, hi ha psicooncòlogues… Però hi ha alguns professionals que queden una mica al marge. Seria important incorporar la fisioteràpia i la nutrició en aquesta rehabilitació integral. Hi ha algunes unitats que ja ho fan, però és bastant incipient.
Fins ara hem parlat de què podem fer després de la cirurgia, però podem fer alguna cosa abans amb caràcter preventiu?
Seria important fer una visita prèvia. De fet, amb una de sola ja faríem molta feina. En aquesta visita prequirúrgica, el que solem fer és explicar primer totes les cures que s’haurà de fer un cop s’hagi acabat el procés postquirúrgic.
De quines cures o exercicis parlem?
De com començar a treballar la cicatriu per rectificar aquests teixits per donar-los moviment, per evitar adherències i evitar dolor. Moltes vegades les pacients tenen dolor al baix ventre o a la zona genital. Llavors, si ja li expliquem com fer aquestes cures, evitarem moltes d’aquestes conseqüències.
I a part de les cures relacionades amb la cicatriu, quines altres coses es poden fer?
L’educació postural també és molt important. Com que la cicatriu ens tiba, ens encongim. Ensenyem a treballar la postura, com gestionar els esforços, com agafar pes perquè no hi hagi tensió en aquestes capes que durant sis setmanes estan cicatritzant; com anar al lavabo…
Abans d’entrar al quiròfan és bo saber com activar i relaxar la musculatura que es veurà afectada perquè així el procés postquirúrgic serà més fàcil. Després de l’operació aquella zona queda una mica inhibida o esborrada, llavors costa molt més activar la musculatura de l’abdomen o del terra de la pelvis.
Quins problemes de salut sexual poden derivar d’aquestes situacions?
En l’àmbit del dolor podem parlar del dolor en les relacions sexuals, la disparèunia, que és dolor en la penetració, ja sigui en una relació sexual, amb l’espècul a la revisió ginecològica o d’una joguina sexual. Aquest dolor pot ser superficial, que és quan hi ha molèsties a l’entrada de la vagina, pot ser a la zona mitjana o pot ser profunda. A vegades les dones que han patit una histerectomia tenen la sensació que se li ha escurçat el fons de la vagina o que tenen un topall.
Després tenim el vaginisme, que és una hipertonia de la musculatura del sòl pelvià que, a causa d’aquestes agressions quirúrgiques, els teixits augmenten el to i estan més rígids. Quan és molt extrem parlem de vaginisme. En aquestes situacions molts cops ja no podem ni introduir un dit i és molt complicat fer una exploració, per exemple.
En tercer lloc, hi ha tot el tema de la hidratació i la sequedat vaginal, que s’ha menystingut molt. La solució no només és un lubricant, es poden fer moltes més coses. Hi ha la hidratació interna, a part de beure aigua podem prendre omega 7 i donar pautes de fitoteràpia i altres camps d’hidratació vulvar.
Per últim, però no menys important hi ha el canvi d’imatge, la por i l’acceptació del nou cos. Això també condiciona. La suma de tots aquests factors fa que el desig s’esfumi i, per tant, també acabem anant a tractar aquesta part.
Per què creus que costa tant a les pacients d’un càncer ginecològic parlar de la seva sexualitat, fins i tot en l’àmbit sanitari?
Les pacients que venen de manera preventiva són poquetes, però cada cop són més. Les que venen després de la cirurgia són la majoria. Per sort, ja tenim pacients que et diuen directament que els problemes de salut sexual són el motiu principal de consulta, però moltes vegades no és així i ho descobrim a mesura que els hi anem fent preguntes.
Crec que en gran part encara és un tabú social. La gent té por de no ser compresa i a sentir-se jutjada. I una altra part és que senten que ja els han salvat la vida, que és el més important i que això són efectes col·laterals que s’han d’assumir.
Què els diries a les dones que pensen això?
Que no normalitzin el dolor i que tenen dret a tornar a sentir benestar en el seu cos, a tornar a sentir plaer i que es pot reconnectar. És a dir, res de normalitzar dolor, molèstia, tibantor o el que sigui perquè tenim eines i moltes vegades són coses que podem fer a casa i són senzilles.
Quina relació hi ha entre la fisioteràpia de sòl pelvià i la recuperació del desig, el plaer o les relacions sexuals sense dolor?
Hi ha una relació total, perquè el principal òrgan del nostre plaer és el clítoris. Del clítoris només en veiem la caputxa, però tenim tot el cos que té 8.000 terminacions. Hem de tenir en compte que s’estimula en totes les zones erògenes que estan al voltant de la pell, i si jo tinc una cicatriu en aquesta zona, tinc una tibantor, això em farà que en aquesta zona hi hagi restricció. El clítoris necessita molta aportació sanguínia, ha d’estar ben nodrit.
Si no hi ha lliscament perquè tenim una cicatriu a la zona perineal o a la zona abdominal i no ens arriba la sang en aquesta zona, li posarem difícil al clítoris per fer la seva funció que és dilatar-se i expandir-se.
Per tant, si tinc un bon to del sòl pelvià, no el tinc ni tens, ni plàcid, ni hipotònic, és a dir, està en el punt que és necessari i té una bona elasticitat de teixits, això farà que pugui tenir plaer amb molta més.
Hi ha exercicis o pautes senzilles que es puguin començar a fer a casa, sempre amb supervisió professional, per millorar la percepció corporal i el confort sexual?
Diré trucs molt bàsics perquè així són aptes per a tothom, hagin patit càncer ginecològic o no. El primer és la respiració conscient, és a dir, si jo mobilitzo el diafragma, el principal múscul de la respiració, com que està connectat amb el diafragma pelvià, és a dir, amb el sòl pelvià, estic relaxant els dos músculs. Li arriba més la respiració, fa que li arribi més oxigen, més nutrients, i amb això ja estem millorant i mobilitzant aquest teixit.
Segon, l’autoexploració. Tenir un mirallet a casa és bàsic per mirar com tenim la zona. Ja sigui per mirar la cicatriu al baix ventre com la zona genital, perquè ha canviat i cal començar a explorar aquesta zona simplement observant-la.
En tercer lloc la hidratació. Fem moltes rutines d’skin care, però no hidratem la zona vulvar i hidratació externa de la vulva ens ajuda.
Amb què es pot hidratar?
Amb olis i cremes. Podem demanar assessorament farmacèutic. També la podem hidratar des de dins amb arç groc o omega-7.
Per anar un pas més enllà, a casa també podem començar a treballar amb un vibrador, un vibrador extern i un massatgeador perineal. Podem començar a treballar la cicatriu del ventre o podem treballar la zona genital per relaxar o per començar a connectar amb aquesta zona.
Quin missatge voldries donar a les dones que estan passant per aquest procés i que tenen por de les conseqüències que puguin patir?
Que no estan soles, que consultin a professionals actualitzats. L’única solució no és un lubricant, hen d’anar més enllà. Poden recuperar la seva feminitat, la seva sexualitat i el benestar del seu cos. No hi ha d’haver cap cicatriu que limiti res.
