El filòsof anglès John Stuart Mill, conegut per la seva defensa de les llibertats, afirmava que “l’objectiu de l’educació no és fer creure, sinó ensenyar a pensar”. Aquesta idea continua sent plenament vigent en un moment en què el debat educatiu torna a situar-se al centre de la discussió pública.
Moltes famílies i ciutadans ens sentim avui orfes d’un estat que promogui la llibertat amb majúscules. Sovint, sota discursos aparentment alliberadors, s’hi amaguen dinàmiques de pensament únic que acaben limitant el pluralisme real. Davant d’això, considerem imprescindible fomentar l’esperit crític i convidar la societat a sortir d’una certa zona de confort ideològica, fruit —en part— d’anys de missatges uniformes provinents de múltiples àmbits i institucions.
En aquest context, aquesta setmana hem sabut que l’AFA del col·legi Pins del Vallès vol impulsar uns tallers de suposada “educació afectiva i sexual” adreçats a alumnes a partir dels 5 anys. Es tracta d’una iniciativa que, més enllà del centre concret, obre un debat necessari sobre els límits de l’educació institucional i el paper que han de tenir les famílies.
Cal plantejar-nos quin és l’equilibri adequat entre escola, estat i família. No tot s’hi val sota l’etiqueta d’educació. Introduir en edats tan primerenques conceptes complexos i profundament ideològics no respon, al nostre entendre, a paradigmes pedagògics neutres ni adaptats al desenvolupament infantil. El contingut dels tallers és explícit: es proposa que els infants treballin la seva “identitat sexual”, es qüestionin el “binarisme de gènere” o abordin el “plaer genital” -cito literalment-.
Aquest enfocament respon a una visió concreta del món que resulta, com a mínim, discutible quan s’aplica a criatures. Sense posar en dubte la bona fe de molts dels membres de l’AFA, com a representants de famílies que ens han fet confiança, tenim la responsabilitat de vetllar per qüestions que afecten directament l’ètica i la formació emocional dels infants. En aquest àmbit, el dret al dissentiment ideològic és legítim i democràtic. És el mateix principi que permet, peexemple, que les famílies escullin si els seus fills cursen o no classes de religió.
Sorprèn, però, que aquest dret sigui respectat en uns casos i qüestionat o ridiculitzat en d’altres, segons quina sigui la càrrega ideològica del contingut.
Ens agradaria que s’entengui que la nostra crida a l’objecció de consciència davant d’aquests tallers no implica censurar ni prohibir res, ni tampoc impedir que altres famílies hi participin. És reclamar una llibertat real d’elecció i entendre la pluralitat com una pràctica efectiva, no com un simple eslògan. Qualsevol intent de desvirtuar aquesta reivindicació només contribueix a polaritzar la societat i, paradoxalment, a reforçar el suport de moltes famílies que no se senten còmodes amb aquest nou dogmatisme.
Sant Cugat sempre ha estat una ciutat exigent amb la qualitat educativa. Aquesta exigència ha d’incloure també el respecte a les famílies, el diàleg obert i la transparència. Educar no és imposar. I quan es creua aquesta línia, la discrepància no només és raonable sinó que també és molt saludable.
Després de sobreviure a la persecució nazi, Hannah Arendt va dedicar la seva vida intel·lectual a analitzar la relació entre modernitat i totalitarisme. En aquest sentit, advertia que “quan l’educació es converteix en propaganda, deixa de ser educació”. Una reflexió que avui continua interpel·lant-nos i que convida a pensar-hi amb veritable esperit crític
