Mossens visionaris, venedors del mercat, ramaders i d’altres criatures del dia i la nit han estat i seran els protagonistes de la unitat mòbil de Ràdio Sant Cugat. Un periodista de debò ha de trepitjar ciment, fang i fins i tot exposar-se a una mossegada del mosquit tigre per tal de transmetre amb màxima fidelitat el relat complex de l’actualitat.
Des de fa uns mesos un servidor ha deixat d’agafar cada matí la unitat mòbil per al magazín ‘Sant Cugat a Fons’. El portal Cugat.cat,de moment, no em permet responsabilitzar-me d’altres tasques més periodístiques. Però d’aquests tres anys al capdavant de la producció del magazín del matí trobo molt a faltar el ‘reporterisme’ en la seva essència, aquell que feia a quatre rodes i que em permetia conèixer racons i personatges de la ciutat. Racons com el nucli zoològic de Cal Castillo a Sol i Aire, el curiós Arxiu Gavín de Valldoreix, l’inspecció sanitària del Pi d’en Xandri, amb l’alcalde i l’exregidor Eduard Pomar a sobre d’una grua, les successives visites a empreses santcugatenques o la persecució continuada del mosquit tigre per tots els racons de Sant Cugat, m’han servit per conèixer un xic més el trencaclosques de la nostra ciutat. Però el que m’ha arribat al cor han estat els personatges. Al cap i a la fi, són els protagonistes de les nostres notícies i entrevistes. El reporter es converteix, entrevista rera entrevista, en el mitjà, en els ulls i les oïdes dels nostres oients. I aquests sí que m’han nodrit com a persona i com a periodista. Que menys que dedicar-los un petit comentari i un fort agraïment a la Pepa Forn, per la seva paciència i la seva màxima predisposició a xerrar sobre la Biblioteca del Mil·lenari, a la ramadera Núria Bosch, per mantenir ferm, amb moltes dificultats, un model de vida gens ‘urbanita’, a l’investigador jesuïta del sudari de Crist, el pare Lorin, pel seu entusiasme exagerat per explicar les seves conviccions sense esgotar-se, i especialment a tots els veïns d’aquesta ciutat per haver compartit els seus problemes amb un reporter de la ràdio municipal. I em deixo centenars. Espero que mai rellisquin de la memòria.
