Fa unes setmanes, la invasió israeliana a la franja de Gaza va motivar que es pengés una gran pancarta amb el clam de NO a la guerra a la plaça dels Quatre Cantons.
L’allau d’informació mediàtica assabentà a tothom del nombre diari de víctimes, que arribaren a 1.300. Conscienciats i solidaris s’organitzaren actes de protesta simbòlica demanant que s’aturés aquella barbàrie i quan l’exèrcit invasor es retirà, respirarem alleugerits. Fa més de deu anys que dura la guerra de Congo. Un conflicte obscur del que no volem saber massa, potser perquè ens queda més lluny, potser perquè és l’Àfrica, en el cor de les tenebres de Conrad, on l’horror es materialitza anònimament. Potser perquè en el rerafons hi ha el mineral del coltan, bàsic per la nostra telefonia mòbil, de la qual ja no sabem prescindir. Voluntàriament pretenem ignorar que el nombre de morts ja ha superat els cinc milions, un milió en els dos darrers anys. Quasi tants com l’holocaust jueu. Una contesa que com que no surt a la premsa, a la ràdio o a la tele, sembla que no existeixi, però que només en els últims sis mesos ha provocat un milió i mig de desplaçats que han hagut d’abandonar les seves llars i pertinences i resten a mercès de l’ajuda internacional que els pugui arribar. Mentrestant, Espanya segueix venent armes. Negocis. Ja sé que tot plegat i individualment podem fer-hi molt poc. Però em sembla d’un oportunisme hipòcrita clamar contra la guerra només quan aquesta ateny a determinats pobles, oblidant-nos de la resta, malgrat que el nombre de les víctimes dels darrers sigui enormement superior. I sé que em direu que no podríem treure mai la pancarta, que sempre hi ha guerra en un o altre indret del món. Però, som o no lluitadors per la pau?
