Inicia sessió 
Registra't
I als estius? Buscaríem pedres pels penya-segats, per guarnir la saleta de casa seva, i jo li demanaria què és el real poètic. M'explicaria que qualsevol poeta és el guardià del misteri, de la màgia de cada època, per grisa que aquesta sigui, i qui ens fa adonar-nos de la permanència d'aquesta màgia enmig de la grisor de cada dia. Aleshores aniríem a buscar els amics que es banyarien a la cala, i el mateix Foix ens portaria de retorn a Port de la Selva amb la barca.
En ocasions, agafaria el tren només per anar a veure'l a la pastisseria. Dempeus al costat del taulell, a tocar de la caixa registradora daurada i decimonònica, les dependentes em farien l'ullet. Quant els devia el poeta! S'encarregaven de mantenir el prestigi de la casa com si fossin de la família, i d'aquesta manera li donaven temps per perfeccionar, una i una altra vegada, cadascun del textos. Parlaríem dels poetes medievals, i els clients espiarien la nostra conversa sense entendre-hi res. Cada vegada que la caixa registradora cobrés cinc-centes pessetes, en Foix repartiria bombons entre la mainada present.
Emmarcat en un món cíclic, amb la rutina de les estacions de l'any -com Fernando Pessoa, per exemple-, la vida del poeta va discórrer sempre pels mateixos paisatges. Impertorbable, puntual com una onada, en Foix passejaria cada tarda, sempre per la mateixa ruta exacta. Jo em faria el trobadís i l'acompanyaria joiós, admirat del seu posat impecable, la ratlla dels pantalons tan recta com el seu capteniment, amb un detall floral al trau i el barret inclinat amb precisió matemàtica. Tot caminant plegats, Foix m'obriria l'obra de March, de Llull, de Jordi de Sant Jordi. Jo n'apuntaria els mòbils a la meva agenda electrònica i els buscaria al Facebook per fer-me'n amic.
Aquest és, amics, el Foix que m'hagués agradat de conèixer. Algú que es va imposar el deure d'escriure com si el país fos lliure, no només en allò que deia sinó en com ho deia, com si la llengua i la tradició literària autòctones no haguessin estat maltractades pel poder polític imperant. El problema és que ell va morir el 1987, i jo aleshores només comptava quinze anys i em centrava en les companyes de classe. Tantes i tantes coses que m'hauria agradat de fer al costat d'en Foix... Però n'hi ha una que, amb el permís de vostès, encara puc fer des d'aquí: recomanar que el llegeixin. No se'l perdin, de debò.
JORDI VAN CAMPEN és poeta
OPINA
Identifica't per comentar aquesta notícia.
Si encara no ets usuari de Cugat.cat, registra't per opinar.
Avís important
Tots els comentaris es publiquen amb nom i cognoms i no s'accepten ni àlies ni pseudònims
Cugat.cat no es fa responsable de l'opinió expressada pels lectors
No es permet cap comentari insultant, ofensiu o il·legal
Cugat.cat es reserva el dret de suprimir els comentaris que consideri poc apropiats, i cancel·lar el dret de publicació als usuaris que reiteradament violin les normes d'aquest web.