Just acabada la segona guerra mundial, l’any 1946 , és va crear el Consell Internacional de Museus, una de les primeres organitzacions no governamentals dependents de la recent fundada UNESCO.
La seva havia de ser una missió fonamentalment de pau. La institució museal ajudaria a l’entesa entre les nacions mostrant les seves cultures i promovent els intercanvis. El coneixement recíproc havia d’evitar noves conteses. El 1977 es va considerar que calia potenciar aquesta tasca i es creà el dia internacional del museu, el 18 de maig. La progressiva importància assolida pel Museu va originar diferents debats com és, encara, el de la seva gratuïtat. El creixent flux de visitants ha generat nous jaciments d’activitat econòmica al seu entorn i el 1986, a Buenos Aires, s’aprovà un codi d’ètica internacional sobre el capteniment de la institució i dels seus professionals. En una columna anterior ja senyalarem com en la dècada de 1970 el Museu havia esdevingut l’altra cara de la moneda del mercat de l’art i de les antiguitats. La presència en ells de determinats objectes, obres o autors, involuntàriament els dotava de valors culturals inqüestionables, que el mercat aprofitava per augmentar-ne el preu. D’aquí la necessitat d’evitar conflictes d’interessos i separar clarament el que és l’activitat museal, sense afany de lucre, de l’estrictament comercial, perfectament lícita. L’ampliació del dia amb la nit dels Museus, però, ha estat una temptació massa forta per alguns d’aprofitar el ressò mediàtic i, en paral·lel, obrir les galeries d’art, sumant-se a una festa que no és la seva i a la que el codi deontològic impedeix que siguin convidats. És evident que per iguals raons ho haurien pogut fer els antiquaris, taxidermistes o els venedors de fòssils i minerals. Afortunadament encara resten professionals en els que preval la dignitat de l’ofici, sense necessitat de caure en oportunismes del tot inoportuns. Domènec Miquel President de la Fundació Sant Cugat i membre del Grup d’Estudis Locals
