Vas néixer a Beas de Segura, Jaén, però la teva família va venir cap aquí quan tenies 11 anys. Com va anar tot plegat?
Els meus pares havien cercat prèviament altres indrets. Va ser el meu pare qui va decidir que havíem de marxar d’allà, com molts altres immigrants que van venir cap a Catalunya. Vam venir expressament a Sant Cugat perquè ja hi havia part de la família.
I què et queda allà, a Bea del Segura?
El cor em batega intensament quan hi vaig, perquè em porta directament als records d’infantesa. Em queda el record del meu carrer i de casa meva, que encara es conserva. Tinc records molt tendres.
Com recordes aquell canvi de vida quan arribeu a Sant Cugat?
Tenia 11 anys i confiava en el que deia la meva mare, ”aquí estarem bé”, de seguida em vaig adaptar. A veure, trobava a faltar el pati de casa meva, on hi havia un pati que ens deixava jugar a l’aire lliure i aquí no ho tenia perquè estàvem en un piset. Tot i això, recordo que per a mi era tot nou, més gran, diferent i anava sempre amb els ulls oberts com taronges. Estava més fascinat que una altra cosa.
Sovint expliques que de petit somiaves ser com Picasso
De petits, tots els nens tenen somnis, però va arribar un moment, que quan vaig començar a dibuixar i a enganxar-m’hi, doncs volia ser Picasso. Des d’aleshores no ho he deixat. Bé, avui dia ja no vull ser Picasso. La seva obra m’ha influït moltíssim, però conèixer la seva personalitat m’ha decebut.
Quan vas intuir que el teu camí seria l’art?
Trobava que a través del dibuix, que em sortia mitjanament bé, tenia el reconeixement i l’atenció dels meus pares. Era la manera que la meva mare i el meu pare estiguessin contents de la meva actitud, de les coses que feia… Ho vaig detectar de seguida i vaig continuar per aquest camí.
Però tu et formes a l’escola la Llotja de Barcelona, recordes algun mestre en especial?
A l’Escola d’Arts i Oficis la Llotja de Barcelona vaig cursar en dos anys els quatre cursos, perquè ja estava treballant a l’Escola d’Art de Sant Cugat. Jo aquesta titulació me la vaig treure quan ja em guanyava les garrofes. Necessitava el títol per exercir la feina que feia de professor de l’Escola d’Art, perquè hi vaig entrar sense tenir-lo. Soc absolutament autodidacta i em vaig haver de treure els cursos de manera accelerada per poder donar les classes i tenir un contracte com Déu mana.
Has treballat diverses disciplines. Quina necessitat hi ha darrere d’aquesta inquietud d’explorar llenguatges que són diferents i alhora tenen una font comuna?
Quan un treballa dins del món de les arts plàstiques et fas preguntes i aquestes preguntes et condueixen a la recerca. La meva incursió en la tridimensionalitat és purament anecdòtica, jo m’he abocat absolutament a la pintura, a la bidimensionalitat. Quan he treballat amb una escultura, per exemple, ha sigut perquè m’he deixat emportar per una idea en aquell moment i l’he volgut investigar. Però després he tornat a la pintura i la a il·lustració.
Vas fer treballs per a ‘El País’?
Sí. Vaig estar treballant quinze anys a la secció d’Opinió d”El País’ Catalunya, on participaven científics, polítics i tota mena de persones insignes. Hi vaig fer una tasca important perquè allò era una gimnàstica mental que em permetia desenvolupar la capacitat creativa. Ho agraeixo molt, haver fet aquesta feina, perquè després tot això repercuteix en la teva obra.
Tot repercuteix. I escolta, explica’m la teva relació amb la Manufactura Aymat, amb la qual vas estar relacionat onze anys
Hi vaig entrar de ben petit, tenia tretze anys. En aquells temps els pares deien que cadascú s’havia de guanyar les garrofes. El meu pare em va buscar una feina que tingués alguna cosa a veure amb el dibuix i la pintura, perquè al nen li agradava dibuixar i pintar. Vaig entrar-hi d’aprenent, dibuixant catifes, i m’hi vaig quedar. Després estudiava a les tardes i així va ser com vaig entrar a Aymat.
Quin record guardes d’aquella etapa?
Home, és un record fonamental per a la meva educació i la meva formació, gairebé com a ésser humà. Allà vaig aprendre pràcticament el català; els meus companys em van ensenyar a parlar-lo. També vaig descobrir la Nova Cançó. Teníem la ràdio engegada tot el dia i em vaig enamorar d’aquella música i d’aquella cultura.
Estimo profundament aquest país per moltes raons, però una de fonamental és que va ser a Aymat on em van introduir en aquest país, on em van transmetre l’amor per aquest país i també el rebuig a la dictadura. Per tant, en guardo un record fonamental. I després, en l’àmbit artístic i creatiu, allà va ser on em vaig poder expressar i desenvolupar plenament.
Després hi ha una altra etapa que té a veure amb la docència. Tres dècades com a professor de l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat. Què t’ha ensenyat més: ensenyar a pintar o pintar?
Ostres, no sabria dir-ho. Són dues coses que van tan de la mà… No ho sé. La funció pedagògica és una funció de diàleg amb l’alumne, amb la persona que tens la responsabilitat de guiar o de formar. I quan estàs sol amb la pintura, el diàleg és amb tu mateix. Aquest diàleg amb mi mateix quan pinto està molt influït pel que ha passat en el diàleg amb els alumnes, i també a l’inrevés. Per tant, són dues coses tan íntimament lligades que gairebé es fusionen. No sabria dir què m’ha ensenyat més.
A les teves pintures podríem dir que hi trobem un element comú, les persones. Sobretot, les persones anònimes. N’hi ha a gairebé totes les teves pintures. Què hi busques? Què hi trobes? Què hi veus?
No ho sé. Mira, l’altre dia li feien una entrevista a en Joan Manuel Serrat i li van preguntar què li hauria agradat poder fer durant tots els anys que va estar actiu i que no havia pogut fer. Va respondre: ”Seure a la Rambla i observar la gent passar.” Em vaig sentir tan identificat amb aquesta resposta que vaig pensar: ”doncs això és el que faig jo”.
Observo la gent i m’apassiona. Per què? Perquè en la quotidianitat hi ha una immensa tendresa, hi ha bon rotllo. En allò que és quotidià hi ha el que és còsmic. Per mi, un gest, una manera de caminar, un raig de sol que et toca i que tu agraeixes… Tot això es pot reflectir, i és una cosa que m’emociona profundament. A mi m’agrada molt la gent, la bona gent. La vull reflectir amb colors, amb formes i amb la meva manera de pintar. Vull transmetre que hi ha esperança en el món, que cal apostar per la vida.
Ets un optimista
Sí. Estar viu és una gran notícia, i això és el que vull pintar. Vull deixar aquesta mirada. Sé que un dia me n’aniré, i el que m’agradaria deixar és bon rotllo, una mirada positiva, no pas una obra que et faci menjar massa el coco.
I tot això ho trobarem en les teves obres: la llum, el color, les persones… En la teva manera de treballar, és clar, has de captar aquests instants per després poder-los pintar. I ho fas amb una càmera.
Sí, amb el meu telèfon faig fotografies. Més tard faig dibuixos i és una mica com qui munta un pessebre. Quan muntes el pessebre dius: ”Ara posaré aquí els Reis, aquí la bugadera…”. Doncs jo faig el mateix amb els meus quadres: vaig col·locant els personatges segons em sembla, buscant la composició, els equilibris i tot plegat. M’interessa molt treballar a partir de la fotografia perquè em permet pensar i treballar amb comoditat, anar a l’estudi sense incomoditats. Jo no sabria pintar davant de ningú. Necessito la meva soledat. I així és.
Si et pregunto per la intel·ligència artificial, hi has treballat? L’has fet servir?
L’he provada de manera anecdòtica. Em sembla que, en determinats moments, et pot fer un bon servei, sobretot en qüestions que ara mateix també et podria resoldre Google. Crec que encara som als inicis. A més, hi ha vegades que m’ensenyen imatges fetes amb IA i ja em comencen a cansar, perquè tenen una mena d’aspecte, una mena d’olor d’IA. I això, si no ho perfeccionen, crec que també acabarà cansant la gent. Parlo sobretot de les imatges de persones, que sovint tenen una mateixa fesomia. Vaja, que de moment no és una cosa que m’interessi gaire. A mi m’agrada molt aquesta part directa, emocional i artesanal: l’ofici, però també el sentiment. Les meves eines són les mans, els pinzells i sucar-los en una cosa que se’n diu pintura. Soc un romàntic, i ja està. I així és com segurament me n’aniré d’aquesta vida.
Has fet exposicions individuals i col·lectives. Has exposat als Estats Units, a França, a Itàlia, a Alemanya i també a casa teva, aquí a Sant Cugat. Et sents profeta a la teva terra?
Sí, però tampoc és una cosa que hagi buscat. Quan algú no se sent profeta a la seva terra és perquè, potser, ho ha buscat. Jo no. M’he dedicat a fer la meva feina a Sant Cugat i, si em consideren profeta, ho és sense haver-ho pretès.
He estat professor a l’Escola d’Art i allà era immensament feliç. Les exposicions que he fet a la Casa de Cultura i en altres espais han estat molt ben rebudes, i això també m’ha fet molt feliç.
Ara bé, no em considero una persona superconeguda ni famosa com per dir: ”És clar que soc profeta a la meva terra.”
On realment em sento profeta és a casa meva, perquè la meva dona i la meva filla són les meves admiradores més grans. M’ho valoren tot. Aquí sí que em sento profeta.
Al Paco, més enllà dels pinzells, també li agraden la música i l’esport, que ocupen un lloc important en la teva vida. Però hi ha una cosa que o es té o no es té: el sentit de l’humor. I tu no l’has perdut.
No, no. Jo crec que, fins i tot, és un mecanisme de defensa. Tal com està el pati, si no tens sentit de l’humor… En el fons, t’acabes autodestruint, encara que no sigui físicament. Psíquicament cada dia estaries més enfadat. Per tant, més val tirar endavant i posar-hi un somriure.
Ja per acabar… has dit que el teu gran somni seria sentir-te orgullós de la societat en què vius. Que valors com la tendresa, la solidaritat, l’empatia i l’alegria fossin els realment essencials. Ara mateix, et sents orgullós de la societat on vivim?
En petit comitè, sí, perquè tries les persones de qui et vols envoltar. Però quan mires el panorama, obres un diari o escoltes les notícies, el primer que et venen ganes de fer és tancar-ho tot. Veus el que passa als Estats Units, veus com l’extrema dreta cada vegada guanya més força… Sembla que ens estiguem carregant tot l’esforç i totes les energies que s’han dedicat a combatre la insolidaritat i tantes altres coses que ens han portat als episodis més foscos de la nostra història. Per això, no me’n sento orgullós. Ara bé, de tant en tant també hi ha llums d’esperança: la gent que lluita perquè no hi hagi fam, la que dona suport al poble palestí i a tantes altres causes justes. Però, alhora, veiem com a Palestina estan massacrant la població. I, en general, el que passa arreu del món no té gaire bona pinta. Per tant, no em dona gaire bon rotllo.
