L’altre dia escoltava uns joves que llençant la brossa deien: “Fot-ho tot junt, si total…”. Vaig estar a punt de respondre’ls, però no ho vaig fer i em vaig quedar pensant. Però el cert és que tenien raó. Avui en dia, a Sant Cugat, reciclar no serveix per a res.
La taxa de residus municipal és, senzillament, injusta. I ho és perquè premia l’indiferent i castiga el conscient. Paguem la taxa pel que val el nostre habitatge al cadastre, no pel que reciclem. La família que baixa cada dia l’orgànic, que va a la deixalleria els dissabtes, que fa compostatge al jardí: paga igual que la que ho llença tot sense mirar. Funciona exactament al revés de com hauria de funcionar qualsevol sistema que es digui sostenible.
I mentrestant, ja hi ha municipis que han decidit que qui contamina, paga. A Sant Quirze, a Santa Perpètua, a Matadepera… la taxa baixa si portes els residus a la deixalleria, si separes bé, si compostes. I a més es bonifica a qui té menys recursos. No són llocs utòpics: són poblacions veïnes que han pres la decisió d’incentivar el bon hàbit, d’aplaudir la responsabilitat amb un estalvi real. Per què Sant Cugat no ho fa?
Des d’En Comú Podem hem plantejat alternatives clares: bonificacions per a qui recicla, bonificacions per a qui composta, reduccions per a les llars més vulnerables. Però no es tracta només d’un incentiu ambiental. Es tracta que les polítiques de sostenibilitat no es converteixin en un problema més per a qui ja té prou problemes. No podem fer pagar els costos de la transició ecològica a les famílies que no arriben a final de mes. La responsabilitat no és igual per a tots: qui més té, més ha de contribuir. I qui més contamina, més ha de pagar.
Podem començar pels barris on ja està tot a punt: Valldoreix, amb la recollida porta a porta; les Planes, amb el compostatge comunitari a punt d’arrencar. No cal esperar dècades ni fer estudis interminables. La tecnologia existeix, només falta la voluntat de fer-la servir per premiar el compromís i per redistribuir la càrrega de manera equitativa.
Per què al final, de què estem parlant? D’un model de ciutat. Volem un Sant Cugat on la responsabilitat ecològica es quedi en eslògans i retòrica institucional? O volem un Sant Cugat on el compromís tingui retorn, on reciclar serveixi realment per a alguna cosa, on ningú quedi enrere perquè no pot pagar una taxa pensada per recaptar i no per transformar?
La justícia ambiental i la justícia social són el mateix combat. I aquest combat es guanya, entre altres coses, amb taxes justes.
RAMON GUTIÉRREZ és portaveu de Sant Cugat En Comú Podem
