La Paola Falicoff fa 22 anys que viu a Sant Cugat, on ha construït la seva vida personal i professional. Des de fa quatre anys i mig, però, el seu dia a dia està condicionat per dolor crònic i una mobilitat molt reduïda. Un herpes zòster que va patir durant unes vacances va derivar en una neuropatia postherpètica que, amb el pas del temps, s’ha cronificat. “Pensava que es curaria, però es va convertir en crònic, i quan et posen l’etiqueta de crònic la situació es complica molt”, explica.
La Paola assegura que viu en un buit administratiu. Té reconegut un grau 2 de dependència, però no té concedida ni la incapacitat laboral ni el grau de discapacitat. “No estic ni en un lloc ni en un altre”, resumeix. “Soc una patata calenta que em van portant d’un lloc a l’altre i ningú sap què fer amb mi”.
Sense poder treballar, però sense reconeixement
Abans d’emmalaltir, la Paola treballava en una gestoria portant una cartera de clients. També havia estat esportista, i havia jugat a hoquei herba. Avui, però, no pot aguantar gaire estona asseguda ni dreta i necessita un caminador per desplaçar-se. “No puc treballar perquè no m’aguanto ni asseguda ni dreta gaire estona”, afirma.
Tot i això, el sistema no li reconeix una incapacitat laboral. Una situació que, segons diu, és incomprensible. “Si he de tornar a treballar, qui em contractarà així? Amb el caminador, sense grau de discapacitat?”, es pregunta.
La santcugatenca assegura que aquesta manca de reconeixement li provoca un fort impacte emocional. “A vegades sento que busquen que em curi, em mori o caigui en un pou de depressió”. Explica que hi ha hagut moments límit: “Hi ha vegades que he hagut de trucar jo mateixa al 061 perquè sentia que no podia més”.
Tot i tenir un grau 2 de dependència, la Paola explica que les ajudes són molt limitades. “L’únic que em serveix és que el meu marit consti com a cuidador i cobri uns 300 euros”, afirma. No té plaça en cap centre de dia ni accés a recursos que li permetin mantenir autonomia. “No vull algú enganxat a mi tot el dia. Això em mata en vida”.
La major part de la rehabilitació i del suport que rep és per via privada. “Tot ho estic fent per privat: el gimnàs, la rehabilitació, tot”, explica. “Tot el que he aconseguit ho he aconseguit lluitant molt. Fàcil no he tingut res”.
Dificultats amb la baixa i el procés judicial
La Paola explica que ja en els primers mesos va tenir problemes per obtenir la baixa mèdica. “Des del CAP em donaven la baixa, però l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) no me la donava”, relata. En un moment del procés judicial, fins i tot va haver de reincorporar-se a la feina. “Em feien anar a treballar igualment, sense estar en condicions. El meu marit m’hi havia de portar perquè si no anava em feien fora amb causa justificada”.
Actualment, el cas està recorregut. “Diuen que no hi ha diagnòstic, però tinc un munt de diagnòstics”, assegura. “Segons ells, la clínica és pitjor que el que em va passant, però jo tinc estenosi cervical, tinc la neuropatia, tinc problemes d’equilibri… tot suma”.
Caigudes, responsabilitats i crítiques a l’estat de la ciutat
Des que utilitza el caminador, la santcugatenca ha patit diverses caigudes. “A Sant Cugat he tingut quatre accidents, un a Barcelona i un a casa”, explica. Un dels més greus va tenir lloc davant mateix de l’ajuntament. “Se’m va enganxar el caminador amb una tapa una mica aixecada de la claveguera i vaig caure”, relata. La resolució posterior va atribuir-li la responsabilitat. “Em vaig trobar que posava que la culpa era meva per no haver estat atenta”, afirma. “Aquell dia em vaig sentir molt indefensa”.
Aquell episodi va ser un punt d’inflexió. “Va ser una de les raons per les quals vaig començar a voler visibilitzar-ho tot més”. En aquest sentit, la Paola és molt crítica amb l’estat de l’espai públic. “Les voreres són un camp de mines”, denuncia. “Hi ha tapes aixecades, passos de vianants sense rampa, llambordes… qualsevol cosa em pot fer caure”.
També qüestiona les prioritats municipals. “Veig cotxes elèctrics nous, agents cívics amb cotxes elèctrics, canvien els camions de la brossa, però els carrers no s’arreglen”, lamenta. “Abans de fer carrils bici, el mínim hauria de ser tenir les voreres bé”. I afegeix: “Som ciutadans que paguem impostos i el que demanem és que ens cuidin”.
“Arriba un punt que vols tirar la tovallola”
La Paola reconeix el cansament físic i emocional acumulat. “Arriba un punt que vols tirar la tovallola, però si la tires, et fots tu mateixa”, explica. Tot i això, assegura que continua lluitant. “Si no fas res, et fots. Si fas, també, perquè no aconsegueixes res i et frustres. És el peix que es mossega la cua”.
Els seus fills són el principal motor per seguir endavant. “Tinc fills de 19 i 15 anys, i són el meu motor”, afirma. “A vegades penso que, sense ells, no sé què faria”. També reconeix l’impacte que la situació té en el seu marit, que exerceix de cuidador. “La figura del cuidador és complicada, sobretot quan sempre has estat molt independent”.
Fer visible una realitat compartida
La Paola insisteix que la seva situació no és un cas aïllat. “Cada vegada som més, sobretot dones de mitjana edat, amb caminador”, diu. Per això ha decidit fer pública la seva història i està escrivint un llibre. “Busco visibilitzar-ho, arribar a més gent”, explica.
“No busco viure d’una pensió”, conclou. “Jo em vull curar. I si no em puc curar, vull viure amb dignitat”. I ho resumeix així: “No vull una catifa vermella, però tampoc un camp d’espines”.
