Quan parlem d’algun tipus de patrimoni cultural ens referim a un conjunt de testimonis de l’evolució humana que han perviscut i que es consideren referències importants que cal preservar i transmetre a les generacions futures.
El patrimoni industrial, doncs, està integrat pels elements referits a la industria, siguin mobles o immobles, que han subsistit fins el present i que reconeixem com a tals, dotant-los d’una especial significació. El patrimoni industrial de Sant Cugat és molt escàs, per dues raons fonamentals, una, que la industrialització local ha estat molt feble; l’altra, que el poc que existia ha sofert una destrucció quasi absoluta. En el segle XIX únicament van existir tres naus de telers a mà, de les quals no ha sobreviscut cap màquina ni edifici. Tampoc ha tingut millor sort el vapor Serra, enderrocat el 1999, quan ja comptava amb més de 125 anys d’història. De les fàbriques tèxtils del segle XX, no ens resta cap teler o altre tipus d’enginy mecànic, malgrat que havien estat, fins 1961, el segon sector econòmic de la vila, darrera de l’agricultura. Només resta en peu l’antic edifici de la fàbrica Prats, reconvertida en concessionari d’automòbils i la nau de gènere de punt del carrer Sant Martí, ara en part ocupada per uns billars. El creixement urbanístic ha suposat l’arrasament de totes aquelles bòbiles esdevingudes sòl urbà. No ens queda rastre de les del carrer de Martorell, can Picanyol can Santjoan, el mas Roig, can Cussó, les tres del Sant Crist, altres tres situades darrera el monestir, i set més a La Floresta. Conservem, com una nosa en mig de la vorera d’un carrer, la xemeneia de la bòbila dels jesuïtes, on es fabricaren els maons per bastir el Centre Borja. També s’ha salvat el forn continu de la Bòbila Guàrdia, per voluntat del nou propietari dels terrenys on s’ubica. Potser es tractava d’edificis industrials poc emblemàtics des d’un punt de vista arquitectònic, però això no en disminueix el seu valor històric. En els deu anys que portem de segle XXI hem vist enderrocar La Llana, la fàbrica d’en Vela, Otexa, l’Anònima i abans d’estiu, Marma. És evident, doncs, que hi ha molt poca sensibilitat vers el patrimoni industrial i si ha estat possible reconvertir l’antiga rajoleria Barnils o la primitiva Sharp, tot mantenint estructures primigènies, és, perquè el planejament no hi permetia substituir-les per habitatges. Domènec Miquel és membre del Grup d’Estudis Locals i president de la Fundació Sant Cugat (publicat el 5/10/10)
