Vaig néixer a Sant Cugat el 15 de gener de1929, quan tot just el nombre d’habitants fregava els 5.000, cosa que vol dir que durant el primer terç de la meva vida la situació ambiental, social i política santcugatenca va sofrir uns canvis força radicals en el període que comprèn l’abans de la guerra, la guerra i la postguerra, que configuren un mosaic de records molt contrastats com si fossin d’uns pobles diferents.
Però hi ha unes constants que, segons el moment, es mantenen al llarg d’aquells primers 25 anys. M’agrada destacar en primer lloc la característica ambiental: era un poble quiet i silenciós que feia olor de pins, no contaminat, excepte en dues èpoques, una en el moment de les sembres dels cereals i de les patates que hi dominava l’olor del trasbals dels excrements animals i humans per adobar els camps i els horts. Una segona època era el setembre, quan tot el poble s’omplia de les olors barrejades del most, de la brisa i del gas de la fermentació del vi. Tot l’any, als matins, ja abans de sortir el sol, cantaven centenars de galls repartits per les eixides. Després, el trontoll dels carros fent via als camps i vinyes amb els gossos cridant joiosos de sortir de casa. El conjunt de carrers de terra eren bruts però totalment aptes per a l’esplai comunitari de les activitats infantils, ampli, lliure i gratuït. Les cases fredes a l’hivern i xafogoses a l’estiu. Poca aigua i mínimament potable. Moltes mosques i eixams de famolencs mosquits. Les portes i finestres sempre obertes de bat a bat i la gent parlant en veu alta tant dins com a fora de casa sense el pudor de la privacitat. Se sentia cantar en el treball i les mestresses mentre feinejaven a casa. Els vespres d’estiu, prendre la fresca era un ritual i un descans de la calorada de tot el dia. Els camps a les fosques, seguien vius: cantaven els grills reclamant parella com ho feien les granotes raucant freturoses pel mateix motiu a les rieres, aleshores encara amb aigua, sense que mai ningú se sentís molest d’aquell concert nocturn. Sant Cugat no era un paradís, ni abans, ni després, ni ara, però és el meu poble i com que: ?com el Vallès no hi ha res?… JOAN TORTOSA Pintor i escriptor
