Aquest dilluns vaig deixar la meva acta de regidora per En Comú Podem. He de dir, i agrair a tothom que m’ha fet confiança, que ha estat un plaer poder dedicar aquests dos anys a la meva ciutat i recordar i reivindicar, que a Sant Cugat, existeix una ciutadania compromesa, que vol una ciutat més rica, però rica en valors humans i comunitat. Una ciutat que vetlla pel seu territori, per la seva cultura, des de la solidaritat i no pas des de l’avarícia. En som molts més dels que ells volen i diuen.
Tothom sap què penso del govern actual, provincià i conservador, format per Junts i ERC i amb el suport pel Partit Popular. Pel que aquest article m’agradaria explicar-vos, per què he renunciat a la meva carta de regidora.
Formo part d’un projecte polític amb diverses sensibilitats que va arribar a un acord de relleu a mig mandat. Després d’una gran reflexió personal, vaig decidir ser jo qui fes el pas enrere. No ha estat una decisió fàcil: continuar ara amb l’acta implicava una dedicació exclusiva a la política que en aquests moments no puc assumir. En primer lloc, perquè no puc ni vull deixar la meva feina i, en segon lloc, perquè soc mare d’una menor de dos anys que necessita la meva presència.
No vull dir que, si ets mare, no puguis fer política. El que sí que m’agradaria és que ens preguntéssim quin tipus d’institucions tenim: institucions pensades per homes, on l’espai per a les cures és pràcticament inexistent.
També soc conscient de l’esforç que suposa fer política en moments com l’actual, en què es qüestiona la democràcia i es vulneren nombrosos drets humans. Ho veiem a escala internacional, amb un genocidi a l’orient del nostre mar Mediterrani —tomba de milers de persones que són la nostra vergonya—, amb les deportacions massives, amb la fam, i amb aquest afany de guerra dels nostres líders mundials. Ho veiem en l’àmbit nacional, amb un discurs d’odi cada vegada més estès—els últims fets a Torre Pacheco, en són un exemple. I ho veiem a escala municipal, on comencen a sonar campanes d’un discurs racista en nom de la seguretat, imitant aquells que provenen del Ripoll.
Davant d’aquest panorama, fer política vol dir fer esforços sobrehumans. Però cal fer-los. I confio que els partits que es diuen demòcrates comencin a actuar amb el rigor que la situació exigeix. Perquè en tots —o gairebé tots— els partits hi ha persones honrades que es dediquen a la política pel bé comú. Haurien de ser elles, i no pas els noms esquitxats per la corrupció, les que ocupin els primers llocs a les llistes.
Me’n vaig sabent que queda molt per fer, i que fa massa temps que no es fa: resoldre l’emergència d’habitatge, posar fi a les desigualtats i construir un Sant Cugat més amable, més just, més feliç, que respecti el nostre entorn. Treballar per la major part de la ciutat, aquella que fa massa anys que se sent expulsada. Governar per tothom i no per les elits.
I això només es pot fer d’una manera: protegint i estimant els nostres serveis públics.
Vull agrair al meu partit, Comuns, haver-me donat aquesta oportunitat. I desitjo molta sort al Juanma, al Ramon i a l’Ignasi. Des de l’esquerra, estem ben representats.
I acabo reivindicant de nou les cures, i donant les gràcies al Pau i als meus pares, que m’han permès fer política durant aquests dos anys tot cuidant la persona que més estimo: la Martina. La principal raó que dona sentit a aquesta decisió.
Per ella, i perquè Sant Cugat tingui un futur digne i esperançador, val la pena fer política.
Ens veurem al carrer.
No passaran.
AINA BALADA és activista d’En Comú Podem
