Per què el professorat ens vam manifestar el passat 15 de novembre? El perpetu dèficit de personal docent al CFA de Sant Cugat o les greus goteres que van inundar les escoles i instituts de la ciutat són la metàfora perfecta del deteriorament estructural (físic i sistèmic) que pateix l’educació pública al nostre país. Aquesta situació de col·lapse del sistema educatiu és la que ens ha portat a dir prou.
Soc professor des de fa gairebé dues dècades i he pogut veure com el sistema educatiu català s’ha anat degradant de manera clara i progressiva. Les raons de la degradació educativa del país són al meu entendre múltiples. A saber:
Recordo una cita del Diari d’Anne Frank: “El paper és més pacient que els homes”. La nena represaliada pel nazisme explica que és molt més fàcil prometre qualsevol cosa per escrit quan no has de preocupar-se per la seva realització. És exactament el que passa amb les successives lleis educatives. Han estat dissenyades, concebudes i redactades per persones que no viuen el dia a dia de l’aula. Atenen a principis algunes vegades folklòrics i altres homeopàtics. Per contra, el personal docent que coneix perquè viu (i pateix) la realitat de l’alumnat i ha d’aterrar la legislació no és consultat.
L’Epítom d’aquesta desconnexió és el Decret d’Inclusió de 2017. Un compendi de pretesa alta literatura pedagògica i retòrica vàcua que és absolutament impossible d’aplicar en les condicions i recursos actuals. És innegable que la filosofia del decret compta amb l’adhesió de la comunitat educativa. Malauradament, el seu disseny s’ha gestat allunyat de la realitat de l’aula, tan física com conceptualment, mancat del realisme necessari i, especialment, de la dotació de recursos materials i humans adequada. La conseqüència directa és que la seva aplicació efectiva recau gairebé exclusivament en el voluntarisme del professorat. El damnificat: L’alumnat. Una altra raó per dir prou la revela l’estudi Talis que afirma que els docents espanyols som els més crítics amb la nostra formació de tot el món desenvolupat. Malgrat la contundència de les dades, la XXI Assemblea Nacional de la Conferència de Deganes i degans d’Educació celebrada fa uns dies a Gran Canària va aprovar els anomenats llibres blancs dels títols d’Educació sense, novament, haver escoltat al professorat.
Així doncs, malgrat que els docents considerem que la formació que se’ns ofereix és insuficient i d’escassa utilitat pràctica, els degans i deganes no abandonen la seva supèrbia epistèmica: la creença que posseeixen el total coneixement de la realitat a les aules menyspreant les fonts d’informació directa, que som els docents. El damnificat: novament l’alumnat.
USTEC·STEs elabora Informes periòdics sobre la manca de docents i l’estat de les substitucions, utilitzant una eina pròpia per monitorar les dades oficials del Departament d’Educació. Les dades revelen el progressiu dèficit de professors a l’ESO i batxillerat especialment en àrees com la llengua catalana, matemàtiques, informàtica o tecnologia. A més, el 50% dels docents de l’estat de menys de trenta anys es planteja abandonar la professió segons l’estudi TALIS.
La creixent burocràcia, la baixa consideració social i els baixos sous estan darrere d’aquesta voluntat de plantejar-se un futur professional lluny de l’aula. El personal docent català ha perdut el 21,6% del poder adquisitiu des de l’any 2010. Un company o companya Basc cobra 520,65 € més al mes que jo per fer la mateixa feina segons l’informe anual de Retribucions Docents a l’Ensenyament Públic elaborat per UGT.
El col·lapse del sistema educatiu ja no és una amenaça, sinó una realitat manifesta en goteres físiques i dèficits crònics. La pèrdua de poder adquisitiu, l’excés de burocràcia i la manca de formació útil s’han convertit en un càncer que obliga el docent a dependre del voluntarisme. Però la nostra protesta del 15 de novembre va més enllà de la reivindicació professional: és un crit unitari per aturar el deteriorament i exigir un canvi real.
Ja n’hi ha prou que l’alumnat sigui el damnificat perpetu d’un sistema que l’ignora. És hora que l’administració escolti, inverteixi i recuperi la dignitat de l’educació pública.
MARCOS CAMARZANA és activista de Sant Cugat En Comú Podem
