Pere Guerrero
Amb 18 anys vas prendre la decisió de marxar a Sant Javier, a Múrcia, per preparar oposicions a les acadèmies militars, què t’hi va portar?
El meu pare em va traslladar aquesta il·lusió. Hi va descobrir un lloc on et preparaven per entrar a les acadèmies militars (un equivalent a la universitat militar). Quan hi vaig arribar vaig descobrir que era una oposició molt demandada, amb 16.000 sol·licitants per a 300 places. Llavors, vaig començar a ser conscient de la dificultat d’accedir-hi.
Hi vas entrar?
El primer any vaig treure bones notes, però no ho vaig aconseguir. Em vaig plantejar tornar aquí i fer els estudis de Telecomunicacions a la Universitat de Barcelona, però el meu pare, estava molt il·lusionat i em va animar a seguir-ho intentant. Gràcies al seu alè vaig aconseguir el meu propòsit. Vaig entrar a l’Acadèmia General Militar a Saragossa.
El 1994 ascendeixes a tinent d’enginyers, transmissions… Com van ser els primers destins a Palma de Mallorca, València, Ceuta…?
És en els primers destins quan pots posar en pràctica el lideratge. Has de comandar persones que, en molts casos, tenen una llarga trajectòria militar i són més grans que tu, però pel rang tu estàs de cap. És una bona escola d’aprenentatge.
Com es compatibilitza una vida militar amb la família?
La Laura ha sigut un suport fonamental per a mi. Portem 29 anys junts. Les meves absències sovint són llargues, i ella ha hagut de fer el paper de pare i de mare alhora. A més, en molts entorns diferents, perquè ens hem mogut molt de destí. De vegades hem viscut en indrets on no hi coneixíem a ningú. Les meves filles s’han acostumat a canviar molt d’escola. Des de ben petites han après a adaptar-se a nous entorns. Sempre hem intentat viure els canvis com una experiència positiva i una oportunitat. Això els ha donat una visió molt àmplia. Coneixen diverses cultures, diferents maneres de veure la vida, i parlen molts idiomes amb fluïdesa.
Has treballat a Bosnia, Eritrea, Etiòpia, Kosovo, la República Centrafricana, Estrasburg… Què destacaries de les teves missions internacionals?
Recordo perfectament el primer dia que havíem de volar a Bòsnia, l’any 97. Era de les primeres missions que feia fora d’Espanya. Recordo molt bé aquell moment de pujar amb la motxilla, amb altres companys, sense saber on anava ni què esperar. La primera missió sempre impacta. Amb el temps aprens a adaptar-te. Quan t’organitzes amb grups humans de diverses cultures i països te n’adones que tenim diferències significatives en la manera de fer i de pensar. I això es reflecteix a l’hora de treballar. Treballes en un entorn que no és el teu. Et relaciones en una llengua que no és la materna. Per mi ha sigut molt enriquidor.
Bona part de la població associa l’exèrcit amb la guerra, el conflicte.
Quan tenia 40 anys es va organitzar una trobada d’exalumnes de l’Institut Pla Farreras al Monestir. En aquell moment estava destinat a la UME, era comandant. Vaig demanar permís i vaig venir amb AVE. Una de les companyes, que ara és professora de piano, em va dir, “mira, a mi els militars no m’agraden perquè volen matar i fer la guerra”. Jo em vaig quedar una mica parat. Vaig pensar que no havia entès res. La nostra missió és, precisament, defensar els valors de la nostra societat davant de totes aquelles forces que puguin alterar-la. Si algú coneix la guerra, som nosaltres. I sabem molt bé que no és gens desitjable. Qui decideix fer la guerra no som els militars, que al final som uns instruments de l’Estat, sinó els polítics.
Ara tens 57 anys. Penses en la jubilació ?
Els militars podem passar a “reserva” als 61 anys. Si arribes a coronel una mica abans, en el meu cas seria als 59. És una cosa que tinc propera, però encara no hi he reflexionat gaire.
