Des de fa ja 20 dies som treballadors multimèdia. Tots vam arribar a aquesta santa casa, que fins ara només era Ràdio Sant Cugat, per fer ‘ràdio’, una de les coses que més ens agrada en aquesta vida.
Ara ja no fem tanta ràdio com alguns voldríem, però com es diu… tots els canvis han de ser per a bé. En només 20 dies ens hem hagut d’habituar a una nova manera de treballar. Abans les coses eren més fàcils. Arribaves, tenies programa, butlletins i una web, que estava força bé. Anaves a un acte amb la gravadora i amb una càmera de fotografiar i, ja està! Tornaves a la redacció, ‘picaves’ la notícia, treies algunes declaracions i ja acabaves. En 45 minuts, com a màxim perquè la ràdio té aquesta cosa de la immediatesa, ja tenies la teva notícia i continuaves amb una altra cosa. Ara això ja no és així. Des de fa 20 dies arribem, tenim programa, butlletins i una web, que està molt millor que l’anterior, i que inclou entrevistes, vídeos, enquestes, i un llarg etcètera. Continuem anant a rodes de premsa i actes però ara anem més carregats que un burro. Que si la gravadora, que si la càmera de fotos, que si la càmera de vídeo, que si el micròfon, que si la llibreta, que si el bolígraf… I quan arribes a la redacció no fem les coses en 45 minuts, tot i que ho hauríem d’aconseguir, perquè un ha d’anar amb el manual d’instruccions per fer cada pas, o perquè de sobte alguna cosa falla i ens passem una hora cridant tots a l’hora el nom del nostre ‘Salvador’, Joanmii! La part més bona del dia és quan has d’anar a una roda de premsa que en l’acabar has de treure la càmera de vídeo i dir-li al protagonista de l’acte que ha de dir el mateix, però més curt, per a vídeo. Però clar! Com que anem sols i fem allò de ‘yo me lo guiso yo me lo como’ hem de fer de càmeres i periodistes alhora. I com fas de càmera, preguntes i aguantes el ‘micro’ tot en el mateix moment? Sembla que ens hagin de sortir dos braços més…però no! El micròfon ja el deixem estar i li preguem, per favor, a l’entrevistat que se l’aguanti ell mateix, una mica avall, això sí, perquè no sembli que sigui ell és el reporter, i li diem que si us plau no miri fixament a la càmera perquè queda fatal…i clar! On ha de mirar si qui li pregunta està darrera la càmera? Doncs a l’infinit. Alguns no ho controlen gaire això, tot és nou per a tothom…així que perquè no es despistin aguantem la càmera amb una mà (fent peses, així ens posem en forma) i l’altra mà l’estirem amb la palma a munt i li diem ‘miri aquí, com si la mà fos la meva cara’. I el resultat és força bo, no creieu? Les dues hores que vaig trigar per fer la notícia publicada aquesta setmana sobre el Fòrum Social Català han de passar a la història, ho sé, i aconseguir fer les coses com abans, en 45 minuts i en 10.000 formats diferents!
