Malgrat la crisi i l’atur, podem dir que les institucions al nostre país mantenen l’ordre públic i contribueixen a què hi hagi benestar a la societat.
Sortim al carrer, al nostre poble, i no ens podem queixar de la inseguretat. Els carrers estan prou nets i el tràfic no és un absolut desastre. Però ens seguim lamentant, perquè al cap i a la fi no hem viscut cap guerra i només coneixem el benestar. A més, aquesta és una de les prerrogatives que ens dóna la democràcia: el dret d’exigir que els nostres representants rendeixin comptes de la seva gestió. I així, ens fixem en detalls que de tan minúsculs fan riure. Que si els llums de Nadal desincentiven el consum, que si hi ha una bandera no catalana a l’ajuntament, que si en aquell comerç resulta que no parlen la llengua que parlaven els nostres avis, etc. Coses sense importància si pensem que la vida podria ser perillosa i que el nostre benestar és una illa de pau en un món ferotge on es viu i es mata per un mos de pa. I per què ho dic això? Doncs perquè miro la gent i només hi veig civilització, massa civilització, estancament dels ànims i por de perdre els objectes que tant hem hagut de treballar per adquirir. La raça, no hi ha dubte, va de baixa. I mentrestant només ens lamentem perquè resulta que no tothom parla la llengua que a nosaltres ens agrada sentir o perquè el país no és prou homogeni i avorrit. Sortim del melic de la nostra cultureta, proposo. Abandonem-nos a la vida tal i com ve. Donem gràcies d’estar vius i fem pinya que d’aquí quatre dies ens cauran totes les dents. DANIEL GAMPER (columna publicada el 21/01/09) Professor de Filosofia de la UAB
