Dissabte al matí, toca portes obertes a l’escola del teu barri. No és la predilecta de la ciutat, i hi vas a fer un cop d’ull, convençuda que tindràs plaça per a la teva filla de 3 anys. De sobte, però, et canvien els esquemes: només hi ha 8 places i, a sobre, una trentena de famílies. De cop, apareix la possibilitat de no entrar-hi.
Comença la visita. Mestres i equip directiu compromesos t’expliquen, amb detall, els valors de l’escola, les metodologies, els espais, la innovació, el projecte educatiu. Ens agrada molt, però decidim anar a les portes obertes d’altres escoles per si no ens toca la del barri.
A les altres escoles, també ens expliquen el seu projecte educatiu, els espais, les metodologies… Tot ben explicat, tot molt cuidat, tot amb aquell punt de relat que et fa pensar que, si tries bé, encertaràs. I és aleshores quan et poses a reflexionar: realment, en què es diferencien una escola d’una altra? Si l’escola pública és realment igual per a tothom, per què les famílies sentim que ens hi juguem tant a l’hora d’escollir?
Les portes obertes, en principi, haurien de ser una eina de transparència. Una manera de conèixer els centres. Però, a la pràctica, em fa la sensació que s’han convertit en una altra cosa: un aparador. Sembla que, més que tranquil·litzar les famílies, generin una mena de competició silenciosa per atraure-les. Això obre la porta a les estratègies i les comparacions entre escoles públiques. Al final, la nostra decisió acaba basant-se en percepcions, mentre en realitat, passen coses que no encaixen amb el relat que ens donen: es tanquen línies a l’escola pública, però no a la concertada; no augmenten les places a l’escola bressol; la petita infància encara no és gratuïta; les ràtios són estàtiques sense tenir en compte les necessitats del barri i del grup; les mestres, les tècniques especialistes en educació infantil, les professores estan mal pagades; no hi ha recursos materials ni humans, no hi ha manteniment de les escoles, no s’inverteix en inclusió ni en extraescolars… És a dir, el sistema es tensiona per sota mentre pensem que tenim llibertat d’elecció, i el cert és que, la llibertat no pot existir sense justícia: quan triem, algú queda fora.
El problema no som les famílies, ni tampoc les escoles. El problema és el joc en què hem entrat i que potser no hauríem d’haver acceptat. Un joc on la pública es veu obligada a vendre’s, a diferenciar-se, a explicar-se millor que la del costat. Com si no fossin un tot, com si no representessin, totes plegades, l’escola pública.
És normal voler assegurar-nos que els nostres fills tinguin una bona educació. Però també hauríem de voler que la resta de nenes i nens de la ciutat la tinguessin. En quin moment hem decidit creure que hi ha opcions millors que altres? Si realment creguéssim en una escola pública de qualitat per a tothom, les portes obertes no haurien de tenir aquest pes i s’haurien d’enfocar diferent. No ens hauria de semblar que ens hi juguem tant.
I és que, potser el problema no és haver d’escollir escola. Potser el problema és haver acceptat que cal fer-ho.
AINA BALADA és activista d’En Comú Podem
