Molts de nosaltres, si més no els que ja tenim una edat, hem llegit amb curiositat i fruïció les aventures d’Astèrix, que en el meu cas mostrava com el petit pot incidir en el gran emprant una barreja de coneixements, sentit comú, empatia amb els altres, treball conjunt, compromís amb la comunitat i un cert grau d’improvisació i irresponsabilitat.
Eren i són històries diverses, amb molts paral·lelismes amb les actuals, i en les que intervenen reiteradament, diversos personatges.
Un d’ells és Abraracúrcix, un valent guerrer que només tem una cosa a la vida, que li caigui el cel al damunt, el qual és possible, però no probable.
Ell, em fa pensar en un càrrec de Protecció Civil, que assíduament surt en els mitjans de comunicació, dient-nos els perills que ens afectaran, i el que hem de fer per evitar-los.
Vull donar-li les gràcies per la seva tasca constant, el seu compromís amb la responsabilitat delegada des del Govern de la Generalitat…, però em sembla no sap escatir prou bé les grans diferències, entre ser possible i ser probable.
També, tot i entendre el seu interès amb la població, a conseqüència de la responsabilitat que té encomanada temporalment, penso, que té poc en compte el valor dels individus que la conformen, en positiu.
Cert que hi ha eixelebrats, inconscients… però una gran part dels membres de la població són persones assenyades i formades, i per tant amb criteri.
Tinc la sensació, i em sap molt greu, que amb l’actitud de Protecció Civil, el govern descarrega responsabilitats seves històriques (arranjament de rieres, construcció d’habitatges i equipaments en zones inundables, urbanització d’espais forestals, valor turístic d’activitats anomenades d’aventura o de risc, calendaris i horaris d’activitats laborals, escolars, esportives, cura de la població pel que fa a les seves franges edat i fragilitat…) en la població, en els seus membres.
Avui, 20 de gener del 2026, sense anar més lluny, se’ns avisa del fet que no s’ha d’anar a les esculleres i passejos marítims, pel risc del temporal marí, que no es vagi a classe i no s’atrevissin guals de rius per on passen carreteres generalment locals…, però en cap moment ens expliquen que amb els espigons i passejos marítims han ocupat els sorrals que servien per controlar naturalment l’onatge, que en una plana deltaica com l’Empordà, només es construïa en les elevacions de terreny, que els guals eren per moments puntuals i no quotidians com ara.
Ras i curt, se’ns fa assumir i evitar riscos generats especulativament per altres i que no es resolen, ni en fons ni en forma, permeten que qui ho va generar, continuï essent ben considerat com un visionari que va portar el desenvolupament al territori.
D’igual manera, aquesta assumpció de direcció conductual que proposa l’administració als individus, a vegades inclús avisant de sancions, penso que és una solució molt errònia, ja que inhibeix la responsabilitat individual i l’ús del sentit comú.
La solució és la formació, com sempre, de les persones respecte de coses normals com la meteorologia, el paisatge, els límits funcionals de les persones i estructures, així com la seva informació, real, no mediàtica, és dir, sense inflexions de veu, sense personalismes, simplement informant, que és molt, essent l’opinió un altra cosa.
Així, en el món dels comunicadors de la meteorologia, forà bo que apliquessin i expliquessin d’acord amb el factor percentual, probabilístic dels meteors en un determinat lloc i moment. Les generalitats fan audiència, però no informen amb contingut.
El crit de “ve el llop”, primer informa, després espanta i promou cautela, més endavant genera conductes individuals i col·lectives de defensa, però més enllà avorreix i potencia la indiferència i la inacció… que a la fi, incrementa del risc.
Compte, es repeteix massa vegades i molt assíduament aquest avís, i a més, sense ser del tot cert.
L’estat d’alerta pot ser positiu, en la seva justa mesura, la por no permet pensar, i per tant és no viure.
Pot caure’ns el cel damunt?, és possible però no probable, i que!, mirar-lo és fantàstic.
