La península ibèrica ha viscut un estiu devastador pel que fa als incendis forestals, especialment el sector nord-oest, tot i que a casa nostra també hem patit alguns episodis que han calcinat milers d’hectàrees -superfície, per cert, que podria haver estat encara més si no hagués estat per l’actuació dels Bombers, ADF, Agents Rurals, Protecció Civil…
Més enllà de l’inoportú i lamentable intercanvi de retrets que han protagonitzat els dos grans partits espanyols, queda clar que una part de la ciutadania s’ha sentit abandonada, amb poca informació i poques infraestructures per fer front a aquestes situacions d’emergència, i que cal millorar molt la gestió de la massa forestal i el suport als professionals per evitar pèrdues tan importants com les que hem vist en les darreres setmanes.
Ja fa temps que les persones enteses en la matèria ens alerten dels incendis de sisena generació, caracteritzats per la seva alta intensitat, velocitat i imprevisibilitat; capaços de generar la seva pròpia atmosfera i que es veuen afavorits pel canvi climàtic i l’abandonament de moltes zones rurals. Tot plegat fa que siguin extremadament complexos d’abordar i extingir.
Tot just fa un mes, precisament, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a un simulacre d’incendi forestal a l’entorn de Collserola, de la mà de Protecció Civil i el grup d’autoprotecció del barri de Sol i Aire, que es troba enmig del Parc Natural. Trobades com aquesta són, precisament, una de les claus per abordar emergències d’aquesta magnitud, amb un veïnat conscienciat del perill d’un gran incendi forestal i amb nocions sobre com cal actuar.
Però això no treu, evidentment, que les administracions haguem d’invertir més en polítiques de gestió forestal i de suport a les persones que treballen en primera línia per apagar aquests incendis, cada vegada més temibles i que poden produir-se ben a tocar de casa nostra.
Els reptes que ens planteja el canvi climàtic són de tal complexitat que només els podem abordar des de la responsabilitat col·lectiva.
