Em sap greu desinflar-vos l’alegria d’un cap de setmana d’estiu, però és necessari que sapigueu que sembla ser que el ple municipal d’aquest pròxim dilluns a Sant Cugat ens deixarà una imatge trista i un cor agre a totes les persones de bé. Si res no fa canviar l’opinió dels partits polítics que tenen representació al consistori, VOX no obtindrà el suport dels altres grups per fer reeixir una declaració institucional per fer visible la realitat de les persones que conviuen amb l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica) a la nostra ciutat. Des de VOX vam impulsar aquest text pensat des del més profund respecte, des de la responsabilitat que sentim com a polítics amb els qui pateixen aquesta malaltia i des del compromís amb els afectats, les seves famílies i els professionals que els acompanyen. Però sembla ser que treballar pel bé comú no és suficient si la proposta ve de VOX i la nostra iniciativa serà rebutjada per una discriminació purament ideològica cap a la nostra formació.
És cert, i hi estem molt d’acord, que és legítim discrepar políticament, però ens sorprèn que en democràcia encara ens trobem amb uns rivals polítics que es neguen a prendre un cafè amb nosaltres per discutir les diferències, parlar dels punts en comú i trobar la manera de construir ponts en benefici de la ciutat.
En tot cas, el que pensem que no té nom és que es menystingui una causa humana per motius d’aferrament polític. De nosaltres s’espera que tinguem l’honorabilitat d’estar per sobre de fanatismes i que, com a mínim, siguem capaços de fer suport a qui ho necessita, augmentar la seva visibilitat i trobar els recursos necessaris per millorar la qualitat de vida d’uns malalts presoners del propi cos a causa d’aquesta malaltia implacable i extremadament cruel.
I, precisament, d’això anava aquesta declaració que proposàvem: parlava de drets, no pas de privilegis; més finançament per a la recerca, ajuts concrets per a les famílies, reconeixement institucional per als cuidadors i una aposta ferma per traslladar a l’àmbit local la realitat i les conseqüències personals, socials i econòmiques d’aquesta malaltia.
L’ELA no coneix partits. L’ELA no s’atura; no es manté en “stand by” (perdoneu l’anglicisme) a l’espera d’acords. L’ELA avança inexorablement minant la salut i la qualitat de vida de cada persona afectada i de qui els envolten.
Tot i això, continuarem treballant; la nostra gent és gent valenta i continuarem forts en la defensa d’allò que creiem de justícia; serem sempre l’altaveu de qui ha d’utilitzar les seves forces per lluitar per la vida.
