L’Adda, el Salama, la Salma i la Leyla arriben de l’escola acompanyats de la seva monitora, la Gbaila, quan passen pocs minuts de dos quarts de cinc de la tarda. A casa els esperen el Younes, però també la Neus, la Maria Rosa i la Cati.
La implicació de la Neus Bosch amb la canalla sahrauí va començar l’any 1997, quan, a través del Club Muntanyenc, sis famílies es van animar a acollir sis infants durant un mes. En conèixer aquest projecte, l’any 1999 la Neus i el seu marit també s’hi van sumar i es van convertir en família d’acollida en el marc del programa ‘Vacances en Pau’.
D’aquest compromís va néixer, l’any 2000, Sant Cugat amb el Poble Sahrauí, ja com a associació independent del Club Muntanyenc. Gairebé una dècada després, una visita als campaments sahrauís va fer que l’entitat fes un pas més: la creació d’un pis per a infants malalts que necessiten tractament mèdic a Catalunya. “Quan baixes als campaments, per molt que t’ho hagin explicat, veus la precarietat amb què viuen i entens la necessitat que els nanos puguin venir a curar-se a Catalunya”, recorda la santcugatenca.
Periple burocràtic
A poc a poc, Bosch i la xarxa de voluntaris d’SCAPS van anar consolidant el projecte de la llar per a infants malalts fins al punt de posar-li nom: Dar al-Amal – Casa de l’Esperança. Actualment, al pis hi ha sis infants, tot i que té capacitat per acollir-ne vuit. De fet, apunta la Neus, n’hi ha tres més en espera.
Ara bé, portar-los no és una tasca fàcil. Bosch ha de superar una autèntica gimcana burocràtica fins que arriben a Catalunya. Primer, es valora el cas a través del Ministeri de Sanitat sahrauí i s’ha de confirmar que l’infant no pot ser tractat ni als campaments ni a Algèria.
Tot seguit, els pares han de signar un document en què accepten que la criatura rebi els tractaments pertinents i el seu retorn posterior un cop se li doni l’alta. “Nosaltres no tramitem papers; els infants venen per la via humanitària”, aclareix la Neus. Amb tota aquesta documentació, l’entitat es compromet a assumir les despeses no mèdiques i trasllada la sol·licitud a la Generalitat, que ha d’acceptar el cas per motius humanitaris.
Com que es tracta de menors, també cal un permís de la DGAIA i, finalment, es tramita el visat a través del consolat espanyol a Algèria.
Una xarxa de voluntaris
“La Salma, per exemple, va arribar aquí i vam haver d’anar directament a l’hospital perquè la seva situació era molt delicada”, explica Bosch. Els infants es visiten a centres com Mútua Terrassa, la Vall d’Hebron o Sant Joan de Déu. La Neus s’encarrega de portar-los, mentre que diversos voluntaris assumeixen altres tasques del dia a dia.
La Catalina García, per exemple, és el nexe d’unió entre els infants i l’escola: “Tinc contacte amb els tutors, amb la direcció, si tenen una excursió, si tenen deures o si cal reforç en alguna matèria…”. Alhora, ella i el seu marit han assumit un altre rol: el dels manetes del pis. “Quan veus que s’han espatllat coses i no hi ha pressupost per a un professional, les intentem arreglar com si fos casa nostra”, afegeix.
La Maria Rosa Barrasús, en canvi, s’encarrega dels menús i de l’organització de la roba: “Mirem les talles, la roba d’estiu, la d’hivern…”. També participa en l’acompanyament hospitalari: “Si alguna vegada han operat algun nen i han necessitat un relleu, ho faig”.
Els infants, per descomptat, no estan sols. Amb ells viu permanentment la Gbaila Mohamed Salem, també sahrauí i en situació d’apàtrida, una condició que li permet viure a Catalunya. S’encarrega de la llar i de la cura dels infants, i és un vincle fonamental per a ells, ja que comparteixen idioma i cultura.
La Neus assegura que tirar endavant la llar seria impossible sense la xarxa de voluntariat. El projecte també integra joves de centres educatius de Sant Cugat i Barcelona, que hi realitzen el seu servei comunitari obligatori.
Totalment adaptats
La Leyla sorprèn perquè parla un català perfecte. La resta l’entén i també s’esforça per parlar-lo. De fet, la Neus, la Cati i la Maria Rosa s’hi adrecen sempre en català.
Els infants estan escolaritzats i actualment assisteixen a centres com l’Olivera, la Mirada o els instituts Angeleta Ferrer i Joaquima Pla i Farreras. En aquest sentit, la Neus destaca la rapidesa amb què s’adapten i el suport que reben de les escoles. “Els mestres són maquíssims i els fan sentir molt tranquils. Són nens que no tenen aquí la família, i això és molt difícil”, subratlla.
El futur del pis i d’SCAPS
Tot i la implicació de la Neus i les voluntàries, Bosch reconeix que cal relleu generacional. “Necessitem gent jove que es posi al capdavant. Des que vam obrir el pis, el 2010, som gairebé els mateixos. Voluntaris en tenim, però falta gent per assumir la gestió: comptes, estatuts, tràmits…”.
Sobre el futur, la Neus ho té clar: “Només tancaré el pis el dia que els sahrauís puguin tornar al seu país”.
Neus Bosch
