Diuen que hi ha gent a qui li agrada les parets netes de la ciutat: les blanques, blaves, grogues, de tots els colors.
De totxo, de pedra, de fusta, de ciment. Els agraden els murs on el temps ha deixat la seva empremta, les parets on entre els totxos neixen herba o flors. Diuen que sobre les parets blanques és un espectacle contemplar com de vegades les ombres canviants dels arbres són d’un blau exquisit. Que les parets grogues s’encenen com el sol quan toca el sol, i s’apaguen com un crepuscle quan el sol es pon. Que les parets blaves són de vegades aigua i d’altres cel. Que les de totxo vermell es tornen roses o de vegades color de sang. Que els murs de pedra siena – com la prolongació de la terra- són com una protuberància natural geològica. Que els embans de fusta fan dibuixos d’aigües de tronc d’arbre… També diuen que agrada l’engany de veure que una paret està viva perquè d’ella neixen herbes però….tot això són bajenades! Resulta que vivim immersos en un sistema opressor que ens manipula, ens frustra, ens anul·la. No ens deixa ser nosaltres mateixos. L’espai públic és del poder, de multinacionals i organismes oficials, que un omple de publicitat arreu i l’altre de normatives del que hem i no hem de fer, i tot sense demanar-nos permís. Així, doncs, … aníma’t! Allibera’t i apunta’t a la moda d’omplir amb la teva parida totes les parets que et vinguin en gana amb uns esprais de pintura. Sempre serà millor que una paret neta. Estigues tranquil i pensa que, a qui li agradin les parets lliures de les teves tifes, no podrà deslliurar-se de la teva opressió; de la teva agressió. PACO MINUESA (21/mar/08) Il.lustrador
