El destí, l’atzar o la voluntat d’algun ser suprem que desconeixem ens col·loca sovint davant reptes que, o bé no esperàvem encarar, o bé no ens veiem amb coratge d’encarar-los. A vegades, però, és el nostre esforç el que ens duu a afrontar aquests duels vitals, viatges a través de la valentia que reclama el millor de nosaltres. El món és pels valents, que deia aquell. I un cop la taula és parada, un cop tots els instruments són a lloc i comença el concert, la quantitat infinita de petits detalls configuren el desenvolupament de l’aventura.
En l’esport, aquest trajecte acaba en només dos ports: en el bell, majestuós i encisador refugi de la victòria, d’aigües cristalines i cel radiant, o en l’angoixant i pervers moll de la derrota. Però no ens enganyem. Qui mai pren el vaixell i gosa surcar els mars no sabrà el que és. No percebrà el nus al coll de l’estòmac, conscient de la grandesa dels moments que deixen un record inesborrable. Ningú podrà eliminar del llibre de la vida de Rafa Ruiz i les seves jugadores l’instant en què el vent els va bufar a la cara i, valentes, van acceptar viure l’aventura de la Copa de la Princesa. I, malauradament, el camí l’ha dut al destí més cruel. Però les llàgrimes que queien per les galtes de les vermell-i-negres són gotes de regalia. Lamentacions farcides d’orgull. Un contradictori privilegi.
