Les ciutats no acostumen a canviar de cop i volta. Ho fan lentament, gairebé sense que ens n’adonem: un dia un comerç històric abaixa la persiana; després, una botiga de proximitat és substituïda per una franquícia; més tard, un edifici emblemàtic desapareix; fins que un nou desenvolupament acaba transformant un barri. I, quan mirem enrere, descobrim que aquella ciutat que tant estimàvem ja no és exactament la mateixa.
El recent tancament de la Pastisseria Sàbat significa molt més que la desaparició d’un negoci. És el comiat d’un establiment que formava part de la memòria sentimental de moltes famílies de Sant Cugat. Un d’aquells llocs on no només s’hi comprava, sinó que també s’hi compartien records, tradicions i moments especials.
El comerç tradicional fa bategar de vida els carrers; genera confiança, proximitat i confereix una identitat pròpia. És el que diferencia una ciutat amb personalitat d’un escenari uniformitzat on tots els eixos comercials acaben oferint les mateixes marques, els mateixos aparadors i una experiència gairebé idèntica. Quan això passa, correm el risc de perdre, gairebé sense adonar-nos-en, allò que feia única la nostra ciutat.
Aquesta reflexió també ens hauria d’acompanyar quan ens preguntem quin model de ciutat volem. Les decisions sobre el creixement urbanístic, els nous desenvolupaments residencials o els grans projectes que transformen els nostres barris sovint s’impulsen amb massa rapidesa i amb un marge insuficient perquè els veïns puguin participar realment en un debat que, al nostre entendre, hauria de ser imprescindible abans de prendre decisions que condicionaran el futur de diverses generacions. El compliment dels tràmits legals és indispensable, però escoltar la ciutadania també hauria de formar part de qualsevol projecte que aspiri a definir el nostre futur col·lectiu.
Sant Cugat ha estat durant dècades una ciutat que ha sabut combinar qualitat de vida, entorn natural, cohesió social i un fort sentiment de pertinença. Precisament per això convé preguntar-nos si les decisions que prenem avui ens acosten a aquest model o, per contra, ens n’allunyen progressivament. En aquest sentit, també és legítim obrir un debat serè sobre les polítiques d’habitatge. Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si estem fent prou perquè els nostres joves, els fills de les famílies que han construït Sant Cugat generació rere generació, puguin
continuar vivint aquí abans de continuar promovent un creixement que la ciutat difícilment podrà assumir sense comprometre la seva qualitat de vida. No és una qüestió d’exclusió, sinó de respecte i de responsabilitat envers aquells que tenen les seves arrels en aquesta ciutat i que, massa sovint, es veuen obligats a buscar el seu futur lluny de casa.
Cap ciutat pot viure d’esquena al progrés. Però progressar no hauria de significar renunciar a allò que ens fa diferents. Les transformacions més encertades són les que preserven l’ànima del lloc mentre construeixen el seu futur.
Encara som a temps de decidir quin Sant Cugat volem deixar als nostres fills. Perquè hi ha errors que es poden corregir. Però també n’hi ha d’altres que, quan finalment en prenem consciència, ja són irreversibles. I aleshores no hi ha decret, ni pressupost, ni planejament urbanístic capaç de recuperar allò que, sense adonar-nos-en, vam deixar perdre.
Perquè, al capdavall, les ciutats no es defineixen només pels edificis que construeixen, sinó també per les històries que conserven, pels carrers que preserven i per la identitat que decideixen conservar.
