El debat públic té una curiosa habilitat per disfressar les paraules. També als plens municipals. Es parla de “gestió responsable de la immigració”, però rarament s’explica què significa exactament aquesta expressió. Convé preguntar-ho sense embuts: és responsable expulsar, criminalitzar o tancar fronteres? Ho és defensar més interns als Centres d’Internament d’Estrangers com a resposta estructural a un fenomen complex? Anomenar responsabilitat el càstig no converteix el càstig en solució.
Des d’una perspectiva humanista, la responsabilitat no es pot construir sobre la por ni sobre l’assenyalament sistemàtic de qui arriba de fora. Quan el discurs polític redueix la immigració a una amenaça, el que s’està gestionant no és un fenomen social, sinó una emoció col·lectiva.
A Catalunya, i també a Sant Cugat, la realitat és molt més diversa que el relat simplificador que sovint s’escolta. La immigració forma part del nostre teixit social, econòmic i educatiu. Forma part de les nostres escoles, dels nostres CAPs, del comerç local, del sector serveis i també del treball de cures. No és una realitat aliena que passi lluny; és present als nostres barris.
No és la primera regularització de persones migrants a l’Estat espanyol, ni serà l’última. Les regularitzacions responen a una evidència: milers de persones viuen i treballen aquí des de fa anys en situació administrativa irregular. També al Vallès. En processos anteriors no es va desfermar la mateixa indignació. Ha canviat la realitat o ha canviat el clima polític?
També cal aclarir de quina immigració parlem. Perquè la immigració no és homogènia. No és el mateix qui arriba en pastera que qui aterra amb visat d’estudis, de feina qualificada o d’inversió. Tanmateix, el focus del debat acostuma a apuntar sempre cap als més vulnerables. A Sant Cugat, ciutat amb renda alta i forta atracció de talent internacional, aquesta contradicció és especialment visible.
S’esmenta la xifra de 850.000 persones com si totes haguessin arribat ahir. Moltes fa anys que viuen a Espanya i també a Catalunya. Treballen, sovint en l’economia submergida, fet que facilita abusos i explotació. Sostenen sectors essencials: agricultura, hostaleria, neteja, logística, cures. Contribueixen des del primer dia pagant impostos indirectes i generant activitat econòmica. Diversos estudis han constatat que la seva aportació al sistema supera el que reben en prestacions.
Regularitzar no és premiar. És reconèixer una realitat que ja existeix i ordenar-la jurídicament. És equiparar drets i obligacions. És evitar que la irregularitat sigui una eina de precarització estructural que acaba afectant el conjunt de la societat.
Sovint s’invoca l’anomenat “efecte crida”. Però els processos extraordinaris de regularització són limitats en el temps i subjectes a requisits concrets. Simplificar un fenomen global amb un eslògan no ajuda a fer bona política pública, tampoc des dels ajuntaments.
La immigració és un repte complex que requereix coordinació entre administracions, polítiques d’acollida eficaces i recursos suficients. També al món local, on es gestionen serveis bàsics i convivència quotidiana. Però convertir-la en arma retòrica pot donar rèdits a curt termini i, alhora, erosionar la cohesió social que tant ha costat construir.
Potser la pregunta més senzilla és també la més reveladora: com ens agradaria ser tractats si algun dia haguéssim d’emigrar? La resposta defineix el model de ciutat i de país que volem. Una gestió responsable no és la que crida més fort, sinó la que defensa drets, garanteix convivència i actua amb rigor, humanitat i sentit de comunitat.
JUANMA CAYUELAS és regidor de Sant Cugat En Comú Podem
