Els comerciants del nostre poble i les grans superfícies que ens envolten prou que ho saben.
Televisors de plasma, gadgets electrònics de tot tipus per jugar i per mantenir-se connectat, mobles superflus, barres d’encens indi, fotografies de persones estimades, milers i milions de coses. Les cases són un festival de coses. Coses noves i velles, coses atrotinades i coses d’última generació, andròmines caríssimes i andròmines baratíssimes, forns microones i paelles a mig euro. Totes aquestes coses omplen les llars i la privacitat de les persones s’esdevé en el rerefons d’aquestes escenografies casolanes. Algunes cases puden d’ambientador i d’altres semblen la gàbia d’un grup de hienes en zel. La majoria fa sonar alguna cosa electrònica i les músiques i les paraules es confonen en els celoberts. Amaguem la nostra intimitat, perquè en això consisteix tenir una intimitat. Però a la intimitat només ens veu Déu i ara que Déu ha mort o, en el millor dels casos, agonitza, ningú no ens vigila. Tanmateix, tots fem el mateix. Distreure’ns de la mort que un dia ens visitarà. DANIEL GAMPER (columna publicada el 22/10/08) Professor de Filosofia de la UAB
