En el debat públic hi ha conceptes que, tot i ser raonables, sovint es veuen envoltats de confusió. No per la seva complexitat, sinó perquè se’ls atribueixen intencions que no tenen. Un d’aquests conceptes és el de “Prioridad Nacional” que VOX exigeix aplicar als criteris d’adjudicació d’ajudes públiques i d’habitatge protegit.
És important aclarir que quan parlem de prioritat nacional no estem referint-nos ni a l’origen, ni al lloc de naixement ni molt menys l’ètnia de les persones. El que demanem és que es tingui en compte l’arrelament real i sostingut a una ciutat i a la comunitat nacional que la conforma.
Ens referim a l’arrelament generacional de famílies que fa dècades que viuen a la ciutat, que hi han criat fills, nets i besnets, que hi han teixit relacions i que han contribuït, de manera continuada, al seu desenvolupament social i econòmic. Volem que es tinguin en compte els vincles construïts amb la ciutat de manera voluntària al llarg del temps; ens referim a ajudar, en primer lloc, a les persones que participen activament en la vida comunitària: a les parròquies, a les entitats culturals, als clubs esportius, als esplais, a les associacions de veïns, a les penyes o als col·legis, vincles que no són circumstancials sinó expressió d’una voluntat clara de formar part d’un projecte col·lectiu i de contribuir-hi.
Quan els recursos públics són limitats —i tots sabem que ho són—, demanar que aquests elements d’arrelament i de compromís tinguin pes a l’hora d’atorgar ajuts i establir criteris per accedir als habitatges públics és una qüestió de justícia. Es tracta d’ajudar de manera ordenada, primer als de casa i després als qui han vingut de fora.
D’altra banda, intentar reduir aquest debat a la caricatura i a la superfície del titular només porta a la confusió i a la manipulació. Explicar bé què volem dir quan parlem de “Prioridad Nacional” és imprescindible per tenir un debat honest, serè i centrat en allò essencial: com protegir el nostre teixit social per fer possible la convivència i garantir que els serveis i els recursos públics siguin, en primer lloc, per les famílies que d’una manera o altra, han contribuït a mantenir-los amb l’esforç de moltes generacions.
