L’any 1896, el jove barceloní Ramon Calix i Reboltós va desembarcar a Cuba. Era un “quinto” més, un soldat de lleva enviat a la força per l’Estat espanyol per intentar esclafar l’enèsima insurrecció independentista de l’illa. Tot i que les seves primeres lletres mostraven l’optimisme d’un noi que viu una aventura, la cruesa de la realitat no va trigar a imposar-se. A través de cartes escrites en materials precaris i sovint sota la censura militar, en Ramon va relatar a la seva família, sense estalviar detalls, l’infern quotidià d’aquell conflicte.
Aquest testimoni documental es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb seu a Sant Cugat. El fons de la família Calix permet als historiadors i al públic general viure la guerra del 1898 des de la trinxera, des de la mirada d’una persona corrent que es va veure atrapada en una de les pàgines més negres de la història colonial.
Epidèmies, gana i bales invisibles
A les cartes, en Ramon descriu com l’optimisme inicial es va transformar ràpidament en una queixa amarga per les condicions infrahumanes de la tropa. “Des que vaig sortir del quarter no m’he tret la roba ni per dormir… està carregada de brutícia”, explicava en un dels escrits, on relatava com havien de travessar rius amb l’aigua fins als genolls i dormir sobre l’herba mullada sota pluges torrencials. El menjar, bàsicament “una porqueria d’arròs amb tocino” o un parell de galetes, i la falta d’higiene feien estralls. De fet, de les més de 50.000 baixes espanyoles en aquella guerra, el 90% no van ser en combat, sinó provocades per malalties tropicals.
A més de la misèria, l’exèrcit colonial es va topar amb un enemic invisible: la “manigua”, la impenetrable selva cubana que els rebels coneixien pam a pam. “Ens fan grans emboscades a dins de la manigua, una pluja de bales. L’espessor del bosc ens fa disparar en totes direccions perquè no els veiem”, escrivia en Ramon des de Pinar del Río.
L’abril de 1898, l’entrada dels Estats Units en el conflicte després de l’explosió del cuirassat Maine va sentenciar la guerra. En la seva darrera carta, enviada el 12 de maig de 1898 des d’Artemisa, el soldat barceloní explicava amb lucidesa com els mateixos insurrectes cubans se sentien desenganyats en veure que els nord-americans els subministraven armes no pas per alliberar-los, sinó per quedar-se ells l’illa.
Un destí familiar marcat per la tragèdia
Després d’aquella carta, el rastre d’en Ramon es perd. No se sap del cert si va morir a Artemisa a causa de la gana i les epidèmies o si va perdre la vida malalt a bord del vaixell de retorn.
La seva història, però, amaga un sacrifici fratern. La família Calix no havia pogut pagar les 1.500 pessetes de l’època, una fortuna inaccessible per a les classes populars, per deslliurar-lo del servei militar. En anar a la guerra, en Ramon va salvar el seu germà Benet, un any més petit, que es va quedar a Barcelona al capdavant de la serralleria familiar. El Benet es va salvar de Cuba, però no de la següent barbàrie: el març de 1938, una bomba de l’aviació feixista italiana el va matar en ple carrer al Paral·lel de Barcelona. Dues guerres, dos germans i un mateix destí tràgic.
A banda del fons Calix, l’Arxiu Nacional conserva altres documents cabdals d’aquella època, com els de Josep Conangla i Fontanilles, soldat que es va quedar a Cuba i va esdevenir un referent de l’independentisme català a Amèrica, o els de la Sociedad de Beneficencia de Naturales de Cataluña, l’entitat que assistia els catalans que havien quedat desemparats a l’illa.
