Dimecres 11 de febrer de 2026 no va ser un dia més, no va ser un dia qualsevol, va ser el punt d’inflexió que ha de marcar un abans i un després en la memòria de tothom qui treballa (i lluita) per millorar l’educació pública a Catalunya.
A aquestes alçades tothom qui es prengui la molèstia de llegir aquest article sabrà perquè el sector educatiu català va fer vaga, així que m’agradaria il·lustrar les raons principals amb dades. A saber:
El sector docent reclama una baixada de ràtios. Vivim en una societat cada dia més complexa i les escoles i instituts som un magnífic termòmetre d’aquesta complexitat. En aquest context és impossible atendre als infants i joves i garantir uns estàndards de qualitat educativa dignes. En aquest sentit, les dades de l’informe Education at a Glance 2024/2025 de l’OCDE confirmen que Espanya manté unes ràtios a l’educació secundària que se situen per sobre de la mitjana europea i de països amb sistemes educatius de referència i insten a les autoritats a baixar les ràtios.
El Departament d’Educació afirma que les ràtios baixaran per la caiguda de la natalitat; una afirmació que a Sant Cugat sabem del cert que és falsa. L’Escola Pins del Vallès va haver de tancar una línia (que ara diuen que es recuperarà) i el proper curs tot apunta que les escoles l’Olivera i el Gerbert d’Orlhac en perdran. Quan hom pregunta a les institucions educatives perquè sempre és l’escola pública de Sant Cugat i no la concertada la sempre que perd línies es troben respostes. Si les busques tu mateix topes en una realitat incòmoda, segons la Direcció General de Centres Concertats i Privats de la Generalitat (amb data gener de 2025) a Catalunya han tancat vint-i-tres centres concertats des del curs 2020-21, quinze dels quals s’han integrat a la xarxa pública.
Així doncs, mentre la concertada retrocedeix per motius econòmics al conjunt de Catalunya, l’escola pública de Sant Cugat es veu obligada a perdre línies per motius polítics. El tancament d’unitats a escoles com l’Olivera o el Gerbert d’Orlhac no és una conseqüència inevitable de la demografia, sinó una decisió que debilita el cor dels nostres barris en favor d’un model de gestió privada que, quan trontolla, acaba sent rescatat pel pressupost de tothom. Aquesta política de tancaments posa en risc el paper de l’escola pública com el veritable paradigma de la igualtat d’oportunitats, l’únic espai capaç de garantir que l’accés a una educació de qualitat no depengui del codi postal ni de la capacitat econòmica de les famílies.
Per últim, cal recordar que a la manifestació del passat dimecres a Sant Cugat també hi havia els companys i companyes de l’educació en el lleure (per alguna raó monopolitzada a Sant Cugat per Paidos) que es troben en una situació profundament precària. L’educació en el lleure està protegida per la Llei 14/2010 dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència. Aquesta llei estableix que el lleure educatiu és un dret i una eina per al desenvolupament integral dels infants. A Catalunya, el lleure és considerat el “tercer espai” educatiu (després de la família i l’escola), on es treballen valors que el currículum escolar a vegades no pot aprofundir, com la vida en comunitat, la resolució de conflictes i el vincle amb la natura. Davant d’aquest reconeixement com a pilar fonamental del sistema, resulta del tot incoherent que un servei declarat essencial continuï externalitzat en mans privades i segregat de la xarxa pública que no garanteix la dignitat dels seus professionals i la igualtat real per a tot l’alumnat.
L’onze de febrer va ser un avís clar, però la pilota continua a la teulada de l’Administració. Si el Departament d’Educació no mou fitxa la mobilització no s’aturarà: el carrer tornarà a parlar amb noves vagues aquest proper mes de març.
