Sovint s’ha dit que als catalans ens defineix la dualitat seny i rauxa. Però, de fet, portem 30 anys de seny. Vam acceptar la transició pel bé comú, vam pair l’Estatut del 79 retallat, hem anat pactant petites conquestes, hem estat responsables i solidaris amb la resta de l’Estat i hem anat engolint-nos tots els gripaus que ens han anat passant. Sempre de manera assenyada i en funció de les possibilitats conjunturals.
Ja tenim sentència contra l’Estatut i és l’hora de la rauxa. Vull escriure en calent, prou de ser moderats i cautelosos. Cap sorpresa perquè s’han complert els pronòstics de retallada: ni llengua, ni dret, ni sobirania, ni nació, ni res que pugui incomodar els nostres fraternals veïns espanyols. Això s’ha acabat. No ens deixen cap sortida dins l’Estat Espanyol. Hem de renunciar al nostre país. Són ells els que ens diuen ‘Adiós, Cataluña’. Res no serà igual. Ens estan dient que prou, que no accepten més la diferència catalana. Jo ja m’he cansat que haguem de fer el paper del fill ploramiques. Plorar una mica perquè ens deixin gestionar bé l’aeroport. Plorar perquè et reconeguin un finançament just. Plorar perquè et deixin parlar català a les Corts. Plorar per tenir una justícia catalana. Plorar i pidolar. Vagin a pastar fang. Ho puc dir més alt però no més clar: l’única via que ens deixen és la independència. I no siguem il·lusos que no ens la donaran fàcilment. Aquestes coses es prenen i prou. Haurem de jugar fort. El meu pla, amb permís (o sense) dels del meu partit, és el següent: -PRIMER: convocar eleccions. -SEGON: que hi hagi una àmplia majoria nacionalista. -TERCER: el Parlament de Catalunya fa una Declaració d’Independència. -QUART: demanem reconeixement internacional als països susceptibles de ser amics i la Unió Europea. Entre mig pot haver referèndums, Constitució Catalana, converses d’igual a igual entre Catalunya i Espanya i d’altres passos necessaris per a la creació d’un nou estat europeu. Estem enfront del gran dilema: podem acotar el cap i acatar la sentència o podem dir que no l’acceptem i que farem la nostra. Amb mi no hi compteu per al primer gest. Ha arribat el temps de la rauxa. MARC MONELLS és membre de CiU.
