Carme Cabús és professora de català per a adults i té set llibres de poesia publicats. Amb motiu del 8M, ha fet arribar a Cugat Mèdia un recull de poemes que ha escrit al llarg dels anys i que estan recollits al llibre ‘La teva veu de festa’, dedicat a la seva mare i a totes les dones. El recull abraça temes molt diversos que giren al voltant de la dona: alguns són un cant a la dona, altres són reivindicatius i intenten ser una empremta a no claudicar davant les reivindicacions, i altres tracten de l’amor entre l’home i la dona en un pla d’igualtat. També n’hi ha sobre les violències masclistes, sobre el sentiment de viure un embaràs, sobre dones joves, i sobre les que entren a la vellesa. Carme Cabús ha explicat que el sentit d’aquests poemes és “obrir una finestra a diferents àmbits de la situació de la dona, i esperonar-nos a totes a continuar endavant, a dir no, a no defallir, i a fer pinya entre nosaltres”.
No
8 de març en un dia solar quan la lluita és ardent i concisa, un NO intern que mai no es trencarà, sobiranes ens triem, i lliures. No serem un ésser auxiliar, no admetrem ni coaccions ni setges, persistim sens detura endavant al camí de la nostra conquesta.
Dona, en homenatge
Aixeques, amorosa, el farbalà del dia i hi fas rosses puntades amb els rajos de sol. Vestida d’il·lusió, de futur, d’alegria, entre les teves mans el món fa rotació. Amb el rumb del teu viure s’obren badabadocs, i alcen les cabotes farcells de margarides, i tu d’herbes boscanes tens aroma i dolçor i entre raïms madures l’esplèndida collita. Amb els teus dits cabdelles els fils de l’avenir, fet dels instants petits, miralls de les estrelles, que al capvespre reculls i deses amb poncelles per tenir-los a frec quan arribi la nit.
Delectança
Sensualitat, encanteri les dones duem als pits, i als malucs, i a la carn fresca, i als cuixams arrodonits. Erotisme, fast, delícia que es fa esclatar amb els deu dits i amb les puntes de les aspes del més ardit dels desigs. Carnalitat fastuosa, mar de voluptuositat, encomanes delectança a qui un sol cop t’ha tastat.
Deessa
Orgullosa de ser dona m’ajasso al bressol del sol, els meus dos malucs sostenen l’obra de la creació. La meva rosa fruitosa porto als llavis i al mirar, no pas tots podran collir-la, només qui la trobarà. Dreçada davant la terra torno terra aplegar. Que no saps que soc deessa i puc nounats infantar?
Felicitat
I en primer terme hi ha una felicitat, no abaixar el cap a qui ha volgut sotmetre’t i acceptar el cost amb totes conseqüències, no admetre mai escopir al meu amor, i sent així, no es pot parlar de pèrdues, sinó del guany de tenir-me completa amb el gran món que m’envolta i empenta, amb la tendresa que la comprensió enclou.
Dona, només tu
A la vora no hi ha mà que t’alci per l’alegria, ni cap pit on recolzar el plany cremant que et corlliga, només tu, molt lentament, eixiràs cap a una riba, on pujaràs a un vaixell per navegar en mar antiga, i si naufragues de nou sola exposaràs la vida per remuntar un altre cop en mar blava, fins a Ítaca.
A la musa
Dona formosa i clara, hi ha un déu que et busca, i fa conjurs, pocions, i tot s’ofusca. Cerca fórmules, plànols, un riu de tinta, i no sap que la màgia la duus a dintre. Creu que amb rampells i força anirà a l’encalça d’allò que tu ets capaç, oh!, musa àuria. Només ets una dona i ell un gran déu, però tu als llavis hi duus el que no té ell. Passió, dolçor, vehemència, amor i ardor. Que vagi fent juguesques, que tu ho tens tot.
Mar solitària
Turgents pits de pell de lluna, foc ardent melic avall, passió del cos que s’abrusa cel enllà, regalimant. Dits alats polint la gemma amb delícia electritzant, anhelosos l’enardeixen, delirosos van llustrant. Esplendor, zenit de l’alba. Estrelles en devessall cauen en mar solitària, que ha perdut el seu amant.
Ardor
Encara el teu cos que em fuig el faria amor meu i et perdria entre els meus pits i el meu entrecuix ardent.
Decàleg
No perdis mai la noció de qui ets, del teu valor a qui vulgui robar-te, i entremig de l’escàndol latent dreça l’alt pal que el teu paller aguanta. Cerca reforç entre persones tendres, cerca escalfor entre persones sàvies, no defalleixis creient que és el més fort el que espolia, aquell que no té entranya. És sol del tot com en teranyina aranya que no ha pogut sotmetre’t ni libar-te. Cerca les bases de les teves raons, les més precises son les més despullades. I no t’enganyis, això no, sobretot, ni mai combreguis amb aquell que et rebaixa. Qui s’agenolla és còmplice i és part, i és culpable del seu vil esclavatge. Confia en tu, en la teva raó, que és la mateixa que el gran univers mana. Vulgue’t completa no deixis que et soscavin la integritat, la vida inalienable.
Moment
Plena del tot del just moment que em bressa lleugera vaig pels camins de l’estiu, de nit la lluna i els estels tots em bressen i soc un ésser nodrit per fora i dins. I del plaer del meu cos que es festeja n’extrec sentit fins als petits racons, en mi mateixa he arrelat flors i ensenyes i fructifico com un doll de cançó.
Mar solitària
Turgents pits de pell de lluna, foc ardent melic avall, passió del cos que s’abrusa cel enllà, regalimant. Dits alats polint la gemma amb delícia electritzant, anhelosos l’enardeixen, delirosos van llustrant. Esplendor, zenit de l’alba. Estrelles en devessall cauen en mar solitària, que ha perdut el seu amant.
Perles
El teu collaret de perles obre camins en la nit, en les avingudes plenes. Fars enlluernen de sobte els teus cabells tot fragants, les randes com papallones la rodonesa dels pits, la teva oculta nuesa. I en un lloc desconegut on el misteri s’arrela, en la indefensió de tu, el foc d’una espera encesa.
Joies
Un a un et trauré els collarets delicats, els teus anells de perles, les arracades fines, i quan molt tendrament et llevi la dolça brusa, els teus pits estremits de mugrons incitants enjoiaran la tarda.
Plenitud
Dels nostres cossos ha caigut el cobrellit i només la nit ens acompanya. Esteses sobre un mant de temps fluctuem, confiades, damunt la nostra plenitud. Com màscares han caigut les nostres joies, i ens sobrevé un descans immaculat. Desposseïdes de símbols, resten descalços els nostres cossos nus per oferir’ns-els. I són els pits d’ofrena, gerres de llet que es vessen entre carícies, la seva espessor blanca difosa entre la nuesa, riquesa frondosa que en cada gest gravita. En les nostres cabelleres recollim sol i lluna, i som el dia que a si es basta, alga de mar i escuma, i esdevenim completes després que els nostres sentits, vibrants i sinuosos, s’han nodrit.
Dona a la platja
Misteri estès al sol, enigma de la terra, suavitat de mugrons i pell dolça, morena. Ets voluptuositat, principi del camí, terra oferta, carnal, parra, raïm i vi. Centre de gravetat, cançó de l’univers, és cremor i densitat al teu estiu encès. Ets per qui es mou el mar i s’enriola l’ona, guia del caminant, sendera de l’aurora. I pel teu cabell fi s’hi batrien els pobles, com per Helena un dia herois reptaren Troia.
Dones sòlides
De les dones sòlides en vull prendre exemple, deesses romanes, cariàtides gregues. Mantenen trenades les suaus cabelleres, a tots els seus trets la bellesa hi vessa. Dolços músculs forts al pòmuls, les temples serenes enfront l’oratge que ens lleva. Els ulls son segurs, la mirada crema, els dos pits rodons nodreixen estrelles. Perfil dibuixat, alta planta ferma, món en rotació al cos i a la testa.
Banys àrabs per a dones
En el secret recòndit d’una cova il·luminada per la claror difusa, pugen els bafs de les aigües calentes entre els aljubs i arcs de ferradura. Al llarg dels segles els clars riures de dones han esculpit les parets de les grutes, igual que l’aigua que regala lleugera dels seus ferms cossos amb cabelleres brunes.
Musa estàtica
A dintre de la cambra s’hi mou sencer el país, i entre aquests quatre murs totes les arts hi creixen. Però sols de musa estàtica m’hi vols només a mi, mentre que em vas pintant davant de la finestra. Ja veus, em va fer vergonya que s’obrí el decorat on jo no soc res més que simple musa teva. Altres dones, davant, passen i van mirant sense fer comentaris, corpreses i discretes. Respiro fondament i deixo caure el mant. -Què tens?, tu que em preguntes. -Una rampa a l’esquena. -Tu, que aquí representes la més alta beutat? -Sí que és tot un honor, però m’has de disculpar, que tinc una altra feina. -I quina feina és? -La de viure en funció de la meva volença.
Estampa japonesa
Potser els velluts et priven de fruir primaveres, l’aigua d’olor de roses de les sentors del camp. Tu tot ho veus i mires rere de la finestra i amb ombrel·la polida et prevens dels grans raigs. Pàl·lida la pell blanca, efluvis de princesa carnal i sensitiva, estampa japonesa. Bella i decorativa, ets en un clos daurat, només trencant el vidre tindràs la llibertat.
Cos de mare
El meu cos absolut és el cos d’una mare que en nou mesos creà un nadó sense màcula. Empeltada de vida, engendradora alada, deessa alçada al cim amb l’ofrena vessada. Per sempre transformada en una consistència de totes la més tendre i forta com el marbre. Per sempre mare amant formosíssima i rica, amb el cos sabedor de l’origen del viure. S’han desfet els secrets i el meu cos n’és la causa, savi íntegrament, fet de sang i fet d’aire. Conscient és al món ple de sentit i saba, com la llet puja al pit després que el fill s’infanta.
En mi mateixa
En mi mateixa he de renéixer, en el meu íntim s’hi han de trenar poms de delícia, llargs rius de vida, albors d’espiga, solsticis, mars.
La joventut
La joventut, camins ignots al món obert, tot per conèixer, cada misteri com la crisàlide, immensitat de creació, tot vies d’ànima. Cercar escapar de tot poder, així innocent com fruit que es daura, aplegant força per resistir, no claudicar i ser salvatge. La joventut, aprenentatge de llibertat ja de per vida, trobar el sosté i la clau per ser sobirana, sempre dreçada. La integritat i la fermesa com a substrat, tot temps servant la flama encesa. Crear l’arrel de saviesa que a l’acte fon l’ignominiós, i tot l’amor que fa estremir fos amb la vida, per sempre encís.
Invencible
Feixuga joventut, fràgil, com sucumbia!, sense saber el meu lloc ni saber qui seria, com m’aniria fent a partir de les tries, de coneixe’m a mi, de buscar com escriure, fins a encertar el camí fins a ser vella i lliure, i amb la tendresa al ple ser ferma i invencible.
I com t’estimava, mare
I com estimava, mare, la teva lluita amb la vida, la teva gran innocència de ser estimada i bonica, més preciosa del que et creies, rompuda com flor que es trinxa. I com estimava, mare, la teva força de viure, la que m’ho oferia tot, a la que jo pertanyia, descabdellant els estius, a qui un monstre arremetia. I com estimava, mare, l’ésser que de veritat eres, dona carnal per parir-me, la teva veu fonda i tendra, la teva mà que em nodria, masegada i atuïda. I com estimava, mare, el valor per redreçar-te de l’horror que et constrenyia, un homenot, el meu pare, repulsiu, revoltant mascle que no mereixia viure.
Fora feixistes
A estones, a frec, hi ha flaixos de mal. S’encarna en persones amb qui veus forçada la teva actitud en un pur rebatre, servant el que és bell, la gran llengua humana. Volen destruir però just ni desgasten, i deixen un tuf d’un embrutiment de ronya incrustada, d’una fetor infame. Tot el més abjecte concentren, xarboten, d’aquest gruix compacte n’esputen i roten. Creu-me, no t’hi embranquis, que restin odiant-se, en el seu infern, pudents de desgràcia. Nosaltres alçats, per sempre barrats, vers l’abominable.
Abraçats
Home i dona nus dormint abraçats damunt de l’herba. A vol d’ocell el vent riu i els compon aquesta gesta: -Sou finibles, sou fungibles, sou finits, àngels caiguts, teniu còrpora marcible, sou fulla a mercè del temps, però amb la vostra abraçada desafieu tots els déus-.
Dona i dona
Alço la copa ben alta! El vostre sol m’emborratxa, la vostra abraçada nua de plenitud que s’escampa. Sobre un vestit blanc de núvia damunt la terra esponjada dormiu amb un son calent, el cos ofert una a l’altra. Alço la copa rosada! Sou una flor de la prada amb corol·la i calze oferts tan completa que a si es basta. Els rajos del dia us colren i plàcidament compassen el flux perpetu de sang amb so de gruta endinsada. Alço la copa de grana! Sou dona i dona que canten l’embriaguesa dels sentits, i els déus us miren i callen. Vulnerables al destí, guanyadores de batalles, us abraceu fins morir per fondre la mort que campa. Alço la copa de vi!
