És una paraula molt emprada, que en català se suggereix substituir-la per adaptable, flexible, resistent, robust robusta, sofert soferta, però que és més que cadascuna és la suma de tots aquests mots substitutius.
Ser resilient, paraula emprada en diferents àmbits del coneixement de la vida en ecologia mostra la capacitat d’un ecosistema per a respondre a una pertorbació biològica o no, resistint els danys i recuperant-se al més ràpidament possible.
Aquestes pertorbacions són impredictibles a causa de la presència de l’atzar, i per tant un estat no determina completament el següent, com són els incendis, inundacions, tempestes de vent o neu, explosions demogràfiques en poblacions d’insectes, activitats humanes com la desforestació, la introducció d’espècies exòtiques d’animals o plantes, el turisme desfermat…
Podent ser de suficient magnitud i durada per poder afectar profundament l’ecosistema, podent-lo forçar a arribar a un llindar, a partir del qual predomini un diferent règim dels processos i estructures, que poden fer possible la seva viabilitat en un altre complex funcional, en una nova realitat.
Així, els conceptes, transició, temperatura (energia) i aigua (sistema circulatori planetari), són claus per poder explicar el funcionalisme del nostre món, i en la mesura del possible, i amb la nostra màxima modèstia, intentar oferir les millors solucions per generar un món resilient al canvi continu.
Es disposa d’un elevat nivell de coneixement científic, però manca amb urgència, relacionar-ho amb el de les humanitats, per poder primer entendre i després plantejar opcions vitals, sempre sobre la base de la ciència, la tècnica, la sociologia, l’empatia, la sobrietat i el sentit comú, i molt important fer-ho sempre amb els altres, pensat en els d’ara i els que vindran.
Tenim eines i sabem com utilitzar-les, però hem de tenir present el temps, una magnitud física que permet ordenar la seqüència dels successos, establint un passat, un present i un futur, i que sabem de la seva existència, que ens envolta sempre i en qualsevol lloc, i també, que som totalment incapaços de controlar-lo, per la qual cosa les solucions que plantegem pel futur a partir d’estudis concrets, sempre s’han de matisar, perquè la variable temps, ens presenta la incertesa de quantitat, quant temps, i contingut, que passarà i a causa que, en aquest període.
Tot plegat ens planteja, pensar el futur, des d’ell mateix, ja que segons diferents pensadors com Richard Buckminster (1895-1983) “el millor camí per predir el futur, és dissenyar-lo”.
Apareixent un altre concepte que considerem clau en aquest procés, el treball en equip, en una estructura funcional plural i coral, que possibiliti el debat continu des de la igualtat, generant sinergia, i així guanyar temps al temps.
Ho tenim tot, només falta un darrer i no per això menys important concepte, el compromís envers els altres i amb un mateix, és el punt clau per ser resilients, tot l’altre és un pur parlar per no dir res, i fer encara menys.
