L’Ajuntament, a través de l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona (ORGT), ha començat a respondre els milers de santcugatencs i santcugatenques que van presentar recurs contra la taxa de residus. La resposta dona la raó a l’equip de govern i considera que el fet de poder portar residus a la deixalleria i obtenir, per aquesta via, una reducció màxima del 10% de la taxa ja permet complir el principi de “qui contamina, paga”.
Però cal preguntar-nos si aquest sistema té realment sentit. Per obtenir el descompte màxim, cal anar deu vegades a la deixalleria, ja que la reducció és de l’1% per cada visita. Algú creu realment que això és una manera justa i efectiva de premiar el reciclatge? I el desplaçament fins a la deixalleria no contamina? És clar que, si hi anem amb un vehicle elèctric, l’impacte és menor. Però no totes les persones de Sant Cugat tenen un cotxe elèctric. Per tant, un sistema que obliga a desplaçar-se reiteradament per obtenir una petita reducció de la taxa no sembla precisament el millor exemple de sostenibilitat.
També queda sense resposta una altra qüestió: què passa amb els terrenys sense edificar? Per què han de pagar una taxa com si generessin residus igual que un habitatge? Un terreny buit no genera residus domèstics. Per tant, és evident que la taxa no es reparteix de manera justa.
A tot això cal afegir-hi el debat sobre el fraccionament de la taxa. Diversos mitjans de comunicació de Sant Cugat han explicat que aquest fraccionament podria estar relacionat amb el fet que l’any 2026 la taxa es mantingui congelada i no s’apliqui l’increment del 26% que estava previst. Si és així, caldria aclarir-ho com més aviat millor i explicar-ho amb total transparència a la ciutadania.
El principi de “qui contamina, paga” tampoc no es compleix realment amb el sistema actual. L’equip de govern es dona fins al 2028 per fer els ajustos necessaris i incorporar altres dades que permetin que la taxa sigui més justa. Avui, però, el principal criteri utilitzat és el valor cadastral dels immobles i dels terrenys. No es tenen prou en compte altres factors que podrien reflectir millor la generació real de residus: quantes persones viuen en un habitatge, el consum d’aigua o, per què no, la capacitat econòmica de les famílies. Si volem una taxa justa, cal tenir en compte més elements que simplement el valor cadastral.
La resolució de l’ORGT posa fi a la via administrativa, però les persones afectades encara poden presentar un recurs contenciós administratiu davant la jurisdicció corresponent dins del termini de dos mesos des de la notificació de la resolució.
Més enllà del debat sobre la taxa, hi ha una qüestió de fons que no podem oblidar. Està a les nostres mans protegir el nostre entorn i garantir que el planeta continuï sent un lloc habitable durant molts anys. Els principis de reduir, reutilitzar i reciclar han de prevaldre davant d’un model de consum desenfrenat.
No podem consumir més del que la Terra és capaç de generar. I el problema és que això ja està passant. Bé, passarà d’aquí a uns dies. Per ser exacte el 30 de juliol. Per això, les polítiques de residus no poden limitar-se a recaptar. Han de servir per reduir la generació de residus, incentivar realment el reciclatge i construir un sistema més just, sostenible i coherent amb els límits del nostre planeta.
