Possiblement un dels grans avantatges d’aquesta feina és la gent que et permet conèixer. Personalitats relacionades amb el món de la política, de la cultura, que, d’alguna manera o altra, han influït i participat en la història i en l’imaginari col·lectiu de la nostra terra.
Persones amb les quals pots estar d’acord o discrepar totalment de les seves idees, pots compartir criteris, valorar la seva feina o desaprovar els seus projectes. I que tu, com a periodista, entrevistes i qüestiones allò que la teva responsabilitat social et permet i t’obliga. La setmana passada eren Ramon Tremosa, Daniel Sirera i el mateix Jordi Pujol els qui em desafiaven davant el micròfon. I aquesta setmana havia de ser Maria de Montserrat Viviana Concepción Caballé i Folc. És a dir, Montserrat Caballé. Dic havia de ser perquè la Montserrat, com moltes altres personalitats, no es deixa entrevistar. Un obstacle amb el qual ens trobem els qui cada dia lluitem per reduir la realitat en vint línies intel·ligibles, veraces, autèntiques, per un lector o oïent. És, potser, la vessant més desagraïda de la feina. Ets el pesat que, abans o després de qualsevol esdeveniment, ‘emprenya’ l’artista per aconseguir la frase que demà serà portada. I quan, pels motius que sigui, no aconseguim el que volem, com avui, fem igualment la nostra feina. Però sempre amb aquella recança que el retrat de l’artista hauria traspassat la pantalla si haguessis pogut tenir els teus minuts amb ell.
