Ets nascut a Esplugues de Llobregat, però els teus primers anys els passes a cavall entre Rubí i Sant Cugat. Quins records tens de la teva infantesa?
Recordo anar a l’Escola Bressol Gargot i també estar a l’autoescola que tenien els meus pares al carrer de la Creu. Allà hi feia deures, dibuixava moltíssim i jugava amb els cotxes que tenien per fer les mostres, el que fa un nen.
Com ha sigut la vostra vida familiar? Molt nuclear o cadascú ha campat una mica al seu aire?
El fet que els meus pares hagin estat autònoms feia que tot girés molt al voltant de la feina, d’estar en aquest local i de fer molta vida veïnal, i aleshores també vam conviure moltíssim amb les àvies, amb la de Rubí i amb els que estaven aquí a Sant Cugat. Vam estar entre casa les àvies, cangurs, moltíssimes activitats extraescolars… vull dir que no ha sigut només nucli familiar, sinó que hem estat una mica criats entre tots.
De petit tu somiaves en ser arqueòleg. D’on ve aquesta fascinació per la història i el passat?
La nostra generació vèiem la pel·lícula d’Indiana Jones i suposàvem que ser arqueòleg era allò, una aventura. Vaig començar a estudiar-ho i tot, però després, quan veus que al final és pura química i una carrera més avorrida del que sembla, que seria més ciència que història, doncs ja se’t passa una mica. Sí que se’m va quedar una mica la passió per la història i aquest fanatisme per saber més del passat, però la part d’arqueologia sí que se’n va anar ràpid.
En canvi, sí que vas optar per la il·lustració, pel disseny i per l’animació multimèdia.
Sí. De fet, una cosa que se’m va quedar molt de petit, també, és que anàvem al Triangle, aquí a Sant Cugat, i allà, a part que vaig fer alguns dels amics que segueixo mantenint avui dia, allà vaig agafar aquesta passió també, suposo, per les arts plàstiques i el dibuix, i la vaig seguir després de l’ESO. Vaig estudiar, primer, el grau mitjà de disseny gràfic i, després, el superior d’il·lustració i animació multimèdia. A partir d’aquí, de fet, entro en el món de la música i ho començo fent amb cartells de festivals, concerts, portades de discos, de grups coneguts, etc. M’ha servit per endinsar-me al món de la música, que m’apassiona, però potser en algun moment també m’hagués agradat tirar més cap al món del còmic o cap a altres vessants. Però és molt complicat dedicar-se pràcticament només a la il·lustració, igual que passa amb totes les arts.
Recordes quin va ser el primer disc, concert o artista que et va fer pensar que et volies dedicar en aquest món?
Potser no que m’hi volgués dedicar, però sí allò d’obrir els ulls i dir, uau, jo vull formar part d’això. A la meva època hi havia diversos grups que estaven de moda, com Ska-P. D’allà vaig passar molt ràpid a un grup basc que es deien Skalariak, a Catalunya hi havien els Dr. Calypso, i a partir de tot aquest univers vaig començar a agafar una estètica de dir, això és exactament el que m’agrada. També vaig descobrir la música jamaicana. En aquell moment no hi havia Internet, i el que feies era que, a classe, et passaven un MP3, un CD gravat, i te’ls escoltaves. Ara, quan vam tancar l’oficina de Sotasons, en vaig treure molts CD’s que tenia guardats d’aquella època. No els vull tirar mai, perquè em recorden com vaig començar en tot aquest món, i a partir d’allà era jo el que feia els remixos amb els CD’s gravant-los a casa, els hi feia als meus amics i vaig començar a ser el DJ del grup.
Quan decideixes que vols començar a treballar en la producció musical i a fer de tècnic de so?
És un procés lent, perquè s’ha anat compaginant amb altres feines, però el moment en què dic, d’acord, ara sí, potser fa deu anys, només. Abans d’això, però, he fet moltes coses, per exemple, era DJ, començava a muntar petits concerts, a fer de mànager de bandes, els portava amb el cotxe per Olot, Vic, Girona…Vaig punxar als X Games, a l’Extreme Festival, i vaig començar a treballar per una empresa d’esdeveniments comercials,i a punxar a la Fira de Barcelona, una mica. A través d’aquí també vaig conèixer una gent que es dedicava al cinema i també em passo uns anys treballant en producció dins aquest àmbit. Van arribant coses de diferents bandes i em van portant cap allà. Al final, a vegades són casualitats, no és una cosa buscada des del principi. La vida et va portant cap on toca i, al final, estic content del camí.
Quan apareix Sotasons?
Estava molt ficat en el món del sound system i amb la música reggae. Acabem fent un festival el 2012, el Sunset Portbou, que després es passa a fer a Palamós i a anomenar-se Sunset Empordà Festival. Fèiem moltes coses a l’Empordà, però a Sant Cugat vam pensar que no hi podríem fer una cosa similar, pel tipus d’estètica i el tipus de projecte de ciutat. Vam dir, com podem entrar-hi aquests estils de música? Doncs fent un festival de música negra, el SantQBlack. Ara ja porta 13 anys des que es va crear, i hi vam sumar el jazz, el blues, el rhythm & blues, el funk, el soul, música més per a tots els públics, no tant nínxol de mercat com seria la música jamaicana, sinó molt més obert a tot. Entenem que el festival necessita que al darrere hi hagi una productora, que recolzi tota aquesta música i dedicar-nos-hi molt més a nivell professional per poder muntar més coses, i d’aquí neix Sotasons. Com que jo, com a DJ, em dic Riki Undersounds, els meus amics, de broma, em deien Sotasons, que és la traducció literal. Em va agradar i li vaig posar aquest nom a l’empresa.
Tu has reivindicat la cultura com a arma de transformació social. Continua tenint aquest poder?
Ara més que mai. Amb les pujades de l’extrema dreta i l’odi crec que és més important que mai mantenir viu aquest missatge de la música negra, jamaicana i del hip hop, de ‘peace and love’, ‘love and unity’, i utilitzar la música per fer arribar aquest missatge. Ara cada cop hi ha més comunitats migrants o col·lectius com AJAC (Associació de Joves Africans de Catalunya) o Abya Yala, que és un col·lectiu colombià, que formen part de l’organització del SantQBlack, no són satèl·lits, sinó que ja hi són dins, i veiem que, per a ells, és necessari també generar aquests espais segurs on puguin reivindicar la seva música, la seva cultura, i generar punts de trobada. La música segueix tenint aquest poder transformador, però sobretot, també d’unió i de trobada, ja que la música és un idioma internacional.
Completa la frase: la cultura al carrer és…
La cultura al carrer és vida, és necessària per no transformar els carrers en aparadors i que siguin simplement vies per anar d’un lloc a l’altre, sinó que siguin llocs vius i de creació.
Tens algun projecte nou?
Ara comencem un nou festival a la Costa Brava que arriba a la 3a edició, els dies 19, 20 i 21 de juny, que és el Solstici, que seria la llavor d’un festival de música negra a l’Escala. De moment manté un perfil molt baix, com el SantQBlack els primers anys, però tinc intenció de fer-lo créixer. A Sant Cugat, de moment, ens quedem amb el SantQBlack, que estem molt contents, i a seguir-lo fent créixer.
