El 28 de desembre és tradicionalment el dia de les innocentades. Una pràctica arrelada als mitjans que, en un context marcat per la proliferació de notícies falses i l’augment de la desconfiança ciutadana, obre el debat sobre els límits entre l’humor i la informació, la credibilitat periodística i la responsabilitat dels mitjans de comunicació. En aquesta entrevista, Roger Cuartielles, docent i investigador a la Universitat Pompeu Fabra i extreballador de Cugat Mèdia, analitza la pèrdua de confiança en els mitjans, reivindica el valor de la proximitat informativa i reflexiona sobre la necessitat d’educació mediàtica i l’impacte de la intel·ligència artificial en el periodisme.
Tant de bo el 28 de desembre fos l’únic dia que es compartissin notícies falses. En quin punt ens trobem avui?
Vivim en una societat en què cada vegada hi ha un creixement de la desinformació, sobretot de la percepció de desinformació. La desinformació sempre ha existit, però sí que és cert que cada vegada la ciutadania està més atenta a la compartició de notícies falses. Amb les xarxes socials ja fa temps que vam veure que això podia adquirir una nova dimensió pel que fa a la velocitat, perquè hi ha una mediació algorítmica que incentiva la compartició de falsedats. Tot i això, no és només per les xarxes socials: la compartició de notícies falses sempre ha existit.
Alguns mitjans han deixat de fer innocentades. Com valores aquesta decisió?
Crec que està bé que els mitjans de comunicació facin aquesta reflexió, sobretot si tenim en compte que la relació amb la ciutadania es basa en la confiança. Les dades diuen que a l’Estat espanyol un 40% de la població desconfia generalment de les notícies i que un 37% les evita a causa d’aquesta desconfiança. Deixar d’incentivar les innocentades pot ser una manera de mantenir aquests nivells de confiança.
Les innocentades poden tenir efectes contraproduents?
Sí, perquè encara que sigui un dia assenyalat i en alguns casos sigui fàcil identificar una innocentada, també és veritat que quan detectes que hi ha un dia amb barra lliure per fer-ne, com a ciutadà pots pensar quantes innocentades t’han colat altres dies sense saber-ho. Això t’activa un mecanisme d’alerta i de desconfiança.
Això vol dir eliminar l’humor dels mitjans?
No. L’humor pot tenir espai, però potser no a l’espai informatiu pròpiament. Es pot fer en un magazín, en una secció d’entreteniment o fins i tot en columnes d’opinió. També es podria repensar la innocentada com un repositori d’enganys o notícies decebedores que han passat durant l’any, amb una mirada crítica.
Més enllà del 28 de desembre, com de greu és el problema de la desinformació?
És un problema greu i cada vegada ho és més. No només hi ha una crisi de confiança cap als mitjans de comunicació, sinó també cap a les institucions públiques i altres autoritats. És una crisi global de confiança. I això és molt perillós per a la democràcia, perquè la desinformació ataca els consensos, redueix els punts de trobada i polaritza la societat. És com una boira que impedeix tenir un debat serè sobre allò que ens interpel·la com a societat.
Els mitjans també han contribuït a aquesta desconfiança?
Sí, el periodisme ha d’entonar el ‘mea culpa’. Pràctiques com el ‘clickbait’, fruit també de la immediatesa, han generat desconfiança. A vegades s’ha corregut massa i no s’ha pensat prou. També hi ha hagut casos de periodisme sotmès al poder, com amb l’11-M, quan alguns mitjans van assumir la versió del govern de l’època tot apuntant a ETA, quan després es va saber que l’autoria era d’Al-Qaeda. Tot això ha contribuït a erosionar la confiança.
Tot i això, hi ha elements positius?
Sí, sobretot pel que fa als mitjans locals. Les dades indiquen que són els que generen més confiança, per la proximitat i perquè coneixes el periodista que t’informa. Un 51% dels enquestats a Espanya diuen que confien en els mitjans. En aquest sentit, és admirable que els mitjans locals també repensin pràctiques com les innocentades, perquè això reforça encara més aquesta confiança.
En un món accelerat i saturat d’informació, com es pot fer una repensada tranquil·la del periodisme?
És molt difícil i no hi ha receptes màgiques. Però la societat és cíclica i ja comencem a veure una tornada a un periodisme més reposat i amb més profunditat. Alguns mitjans ho han fet com a estratègia de diferenciació. Sempre hi haurà espai per a la immediatesa i per al periodisme reposat. No es tracta d’eliminar la rapidesa, sinó de ponderar quan és necessària.
Els lectors valoren aquest periodisme més reposat?
Sí. Els lectors no són estúpids i saben reconèixer un bon producte periodístic. Les peces que han generat més subscripcions són les investigacions i els reportatges profunds, perquè és quan el lector veu el mitjà com a necessari. La gent paga quan percep que allò que llegeix marca la diferència.
Els mitjans públics tenen una responsabilitat especial?
Sí, tenen una responsabilitat afegida. No són el mitjà del govern de torn, sinó el mitjà de la ciutadania. Han de garantir pluralitat i independència, sempre respectant els drets humans. Aquesta responsabilitat és especialment accentuada en els mitjans públics.
Quin paper juga l’educació mediàtica, especialment entre els joves?
Les pràctiques són molt diverses: analitzar com els mitjans enfoquen una mateixa notícia, aprendre a buscar fonts fiables, detectar desinformació abans de compartir-la o entendre com es produeix la informació. Obrir les ‘bambolines’ del periodisme ajuda a generar confiança i a empoderar la ciutadania.
La intel·ligència artificial pot ser una aliada del periodisme?
Pot ser una aliada o una enemiga, depèn de l’ús que se’n faci. La tecnologia no és bona ni dolenta en si mateixa. La IA pot ajudar a alliberar els periodistes de tasques repetitives i permetre’ls dedicar més temps a tasques creatives i d’anàlisi. Però cal ser molt responsables, perquè un ús acrític pot ampliar encara més la desconfiança cap als mitjans.
