“L’obesitat és una pandèmia silenciosa perquè no s’atura als hospitals, com la Covid, sinó que a poc a poc més pacients tenen excés de pes amb alteracions al teixit adipós”. És una de les reflexions de la catedràtica de l’àrea de Ciències Biomèdiques de UIC Barcelona, codirectora de Neurolipid Group i investigadora principal del grup NeuroNanoMet, Rosalía Rodríguez. La recerca explora mecanismes moleculars i cel·lulars que indueixen o que porten a l’obesitat, i a altres patologies metabòliques, i com aquesta està regulada des del cervell. En aquest context, l’Ozempic s’ha erigit en un medicament revolucionari per assolir reduccions notables de pes. Tot i gestar-se com un tractament de la diabetis tipus 2, els ràpids efectes en persones amb sobrepès l’han situat en el punt de mira de la comunitat científica: la manca de control en el consum és quelcom a tenir en compte pels efectes secundaris. En parlem amb Rodríguez, que recomana valorar “benefici i risc” a l’hora d’iniciar un tractament farmacològic i sempre, supervisat, per professionals.
Quins són els eixos de recerca del NeuroLipid Group i del grup NeuroNanoMet?
Tenim dues línies de recerca. Per una banda, explorem els mecanismes moleculars i cel·lulars que indueixen o que porten a l’obesitat i a altres patologies metabòliques com la diabetis i com està regulada des del cervell. I, per altra banda, treballem en el desenvolupament de nanomedicines, vull dir, de transportadors, són com un cavall de Troia que porta un fàrmac dirigit al cervell per tractar aquestes patologies metabòliques.
Quan podem dir patim d’obesitat?
El diagnòstic d’obesitat és molt complex. Hi ha molta controvèrsia. Però sí que és veritat que el que tenim molt clar, la comunitat científica, és que realment és un repte de salut en l’àmbit global, perquè a les últimes dècades s’ha triplicat el nombre de persones amb sobrepès i amb obesitat. I també el terme que se li dona a l’obesitat, que és el d’una pandèmia silenciosa.
Per què?
Perquè no s’atura als hospitals com ha passat amb la grip o amb la Covid, sinó que a poc a poc més pacients tenen aquest excés de pes amb alteracions al teixit adipós, al greix. I això implica una sèrie de comorbiditats, vull dir, patologies associades que també estan saturant el sistema de salut, com per exemple la diabetis, les patologies cardiovasculars, que és la principal causa de mort de mortalitat en l’àmbit mundial, i altres diferents tipus de càncer. Llavors, la definició que diu l’Organització Mundial de la Salut és, bàsicament, una patologia molt complexa que ve caracteritzada per una acumulació en excés de teixit adipós, de greix.
Quins paràmetres el determinen?
L’índex de massa corporal (IMC), que bàsicament es calcula amb el pes total del cos i amb l’alçada. Però clar, aquí estem obviant molts paràmetres que s’haurien de mirar també, com aquesta distribució del greix. No és el mateix tenir el greix abdominal que el greix acumulat al voltant del cor, al voltant dels fetges. És clar que és una patologia crònica que està molt estigmatitzada en l’àmbit social i que no és un resultat d’una falta de voluntat en un pacient o que els hàbits alimentaris siguin dolents. Això és un estigma que tots els científics estem molt d’acord que s’ha de deixar una banda. L’IMC ja és important mirar-ho, però s’ha de mirar més coses. Com està aquesta glucosa, la glucèmia i factors cognitius. La clau és que el cervell és l’origen de totes aquestes patologies, que per a mi això crec que ha sigut una de les principals revolucions científiques dels últims anys. Com l’obesitat realment és una patologia d’origen cerebral, i la diabetis també.
Quin paper hi juguen els lípids i la comunicació entre el cervell i el sistema metabòlic?
O sigui, tot plegat està aquí [assenyala el cap]. Sí, està aquí i com es comunica amb la perifèria. Treballem en una zona molt, molt concreta del cervell, que es diu hipotàlem, està a la base del cervell, és com una llentia. Llavors en aquest hipotàlem hi ha diferents nuclis que tenen un rol com a director d’orquestra, bàsicament. Quan hi arriba un senyal i mengem, llavors l’hipotàlem i aquestes neurones decideixen què s’ha de fer. La seva resposta és diferent si mengem, per exemple, Nutella, que porta molt palmític o greixos que no són tan bons. Llavors, la seva resposta a la ingesta i al gas energètic també és diferent.
Què podem fer per combatre l’obesitat?
És molt important l’exercici i la dieta. A més a més, això ha de ser personalitzat. A la dieta de la carxofa no li funciona a tothom per igual, llavors això s’ha de parlar sempre amb els metges, amb els endocrins, i mirar de forma personalitzada quina seria la millor estratègia dietètica o la millor estratègia d’exercici que ajudaria. El problema de l’obesitat afegit és que aquest tipus d’intervencions a vegades no són suficients, i això s’ha demostrat en estudis clínics amb molts pacients.
Què hem de saber de l’Ozempic?
El que fa una mica de por de l’Ozempic és precisament que s’està fent un ús molt descontrolat. Ha sigut una revolució en l’àmbit de fàrmac, com funcionen i el potencial antiobesitat que tenen. Això no s’havia vist mai. Mai a la vida, amb tots els intents que s’han fet de buscar una teràpia d’antiobesitat. Ara mateix hi ha molt poc control en l’àmbit mèdic i a nivell endocrinòleg de l’ús que s’està fent. Especialment als Estats Units, que estan com en Hollywood, vinga, tothom allà amb l’Ozempic Llavors aquest tipus de fàrmacs, bàsicament el que fan és mimetitzar una de les hormones que produïm nosaltres quan estem sans, quan no tenim obesitat, ni diabetis, ni res. Llavors, és una hormona que és el GLP-1, és una incretina que s’allibera a l’intestí en resposta a un boló de glucosa. Quan mengem i en resposta a la glucosa s’allibera aquesta hormona i diu, “Ui, aquí hi ha molta glucosa circulant”, llavors hem d’alliberar insulina per baixar aquesta glucosa. Llavors, per això va començar com un antidiabètic. Diabetis tipus 2 funciona súper, superbé.
Però gent que no té diabetis el compra.
El 2021 va sortir com un estudi clínic on van demostrar que pacients obesos tractats amb aquest fàrmac es reduïa el pes corporal i la ingesta d’una forma molt, molt important. Llavors això va ser com una revolució en l’àmbit de recerca. Però clar, aquests fàrmacs també tenen efectes secundaris. Cada vegada s’estan veient més cosetes. El principal és que el 50% dels pacients desenvolupen nàusees, vòmits, estrenyiment o diarrea, sobretot al principi. Després, a vegades, alguns ja ho toleren bé i continuen el tractament. Però després poden donar altres problemes que són menys freqüents, però són més greus, com una pancreatitis, afectació al pàncrees, afectacions, trastorns biliars… Llavors tot això s’ha d’anar amb cura. Sempre s’ha de valorar beneficis i risc quan comences una teràpia farmacològica. El problema d’aquí és que molta gent va directament a comprar Ozempic amb potencial antiobesitat, que són dosis més altes, llavors els efectes secundaris són encara més importants. Llavors, clar, hi ha molt poc control d’això.
Els metges ho poden prescriure per a diabetis només.
La diferència entre el tractament per diabetis i obesitat és la dosi. Per antiobesitat són dosis més elevades. Llavors, en aquest sentit, els metges no la poden prescriure per obesitat. Llavors, aquí tenim molts problemes. Però, clar, si en el mercat la gent comença a comprar allò sense control, fins i tot hi ha problemes d’abastiment per a pacients amb diabetis. Són tractaments molt cars i això també porta a un altre problema en l’àmbit de política d’equitat. Què passa? Que només la gent que tingui diners pot accedir a aquest medicament? Això és molt injust.
