Quan penses en aquests 46 anys de vida professional a l’Escola Mare de Déu de Montserrat, què és el primer que et passa pel cap?
El primer que em passa pel cap, molt sincerament, és agraïment. Agraïment d’haver pogut tenir una feina que m’ha agradat molt, amb la qual he gaudit molt. És veritat que hi ha hagut moments durs, moments de tot, però sempre hem anat superant tots els entrebancs que ens han anat sortint. Molt agraïment, també, per tota la gent amb qui he pogut tenir contacte, tant amb les famílies com amb els companys, les companyes, els infants, tot el que he après d’ells. Crec que no hauria pogut tenir una feina millor. Hi vaig anar a parar una mica per casualitat, crec que la vida m’hi va portar. En algun moment sí que vaig intentar buscar alguna altra cosa, però jo crec que la vida es va encarregar que aquell fos el meu lloc.
Per tant, pel que expliques, ja has fet un balanç.
Sí, és un balanç que no l’he fet l’últim dia, evidentment, sinó al llarg dels anys, però sí que durant l’últim curs que vaig estar a l’escola vaig tenir molt clar que era l’últim i vaig anar fent tancament de cada etapa. Per dues coses, una, perquè la volia gaudir especialment, i l’altra, perquè necessitava tancar-la per mi mateixa. Ara hi ha un canvi generacional de mestres i famílies que hi ha de ser, i estic molt contenta d’allà on s’ha arribat i molt contenta de veure el camí que segueixen.
Ets Barcelonina de naixement i vas viure durant molts anys a Barcelona. De fet, vas començar a treballar a Sant Cugat el 1977 de manera esporàdica. Què feies, aleshores?
La primera vegada que vaig venir encara no havia fet els 17 anys, em faltaven dies, i em va acompanyar el meu pare perquè jo no sabia ni que existia Sant Cugat. A casa meva, per circumstàncies, tenien molt interès en el fet que jo treballés, coneixien una persona d’aquí i em van dir si volia venir. I ho vaig provar. En aquella època era tot molt diferent, no demanaven titulacions, ni estava tot normativitzat com està ara. L’Escola Bressol Mare de Déu de Montserrat era un espai on hi havia infants i adults i allà ens espavilàvem com podíem. Venia a l’escola amb el tren, estava amb els companys, anava observant el que feien, ajudava amb el que podia i després me’n tornava cap a casa. Més endavant em van anar oferint substitucions. Al final me’n van oferir una de llarga, jo en aquell moment ja estava a la Universitat, vaig anar combinant els estudis amb la feina i ja m’hi vaig quedar, ja no me’n vaig moure.
Abans de ser una Escola Bressol, no era una capella?
Aquesta escola la va fundar mossèn Juli Nájera, que va ser el rector de la parròquia fa molts anys. En el moment en què les dones es van anar incorporant al món laboral, aquest senyor va tenir la sensibilitat de veure que calia algun lloc on s’acollissin els infants de les mares que treballaven. Aleshores no hi havia un concepte d’educació ni tot el que ha anat venint després, per això tampoc no estava regulat, era una mica un inici. L’escola va començar al carrer de l’Endevallada i la portaven monges. Després es va fer un canvi, es va construir l’edifici actual que, segons he sentit explicar sempre, es va construir amb donacions. La gent de la parròquia, els feligresos, li van fer donatius perquè es pogués comprar un cotxe, perquè sempre anava amb una vespa amunt i avall per visitar malalts i gent que el necessitava. I ell, en lloc de comprar-se un cotxe, va utilitzar aquests diners i altres que van donar per comprar els terrenys i fer l’escola. Es va fer amb aquests diners i amb el treball voluntari de persones de Sant Cugat. Aquesta part de la història la trobo molt bonica.
Els diumenges es feia missa allà, a la planta baixa, i també es feien algunes sessions de catequesi i es feien comunions, però ja fa bastants anys, abans que se la quedés l’Ajuntament, que ja es va deixar de fer, també perquè cada vegada el nombre de creients o practicants va anar disminuint. La capella era a baix de tot, els caps de setmana es posaven els bancs de l’església, i entre setmana allò es recollia i era un espai on menjaven infants, un menjador.
Quan passa a ser municipal, l’escola?
Va arribar un moment en què mossèn Juli va deixar la parròquia, i els temps van anar canviant. Van decidir que ja no necessitaven una escola bressol i, a més, era un moment en què hi havia molts problemes econòmics. La parròquia es volia vendre l’escola bressol, i es van començar a mirar opcions. El personal que hi treballàvem vam insistir molt de mirar si es podia fer vincle amb l’Ajuntament, i vam tenir la sort que els va interessar. Crec que va ser un moment en què es van ajuntar la necessitat de l’Ajuntament amb la necessitat de la parròquia, i es va arribar a fer una sessió de la titularitat. I des del setembre del 2009 es van obrir les portes com a escola bressol municipal.
Quan arribes a la direcció?
El setembre del 2013. Un cop vam entrar a formar part de l’equip d’escoles bressol municipals, encara vaig estar tres anys de tutora, i a partir del quart, la companya que feia de directora en aquell moment ho va voler deixar. Em va proposar a mi, a veure si volia continuar, perquè fos algú de la mateixa escola. Jo soc una persona a qui no li agraden gaire els canvis, però en aquest cas ho vaig veure clar, i vam tirar endavant. I des d’aleshores, fins que he acabat.
Però tu, abans, havies estat en un altre àmbit, el de la sanitat. Què havies fet?
Vaig estar fent substitucions d’auxiliar de clínica a l’Hospital Prínceps d’Espanya, l’actual Hospital de Bellvitge. Per fer això, vaig fer un curs de tres mesos amb el qual vaig aconseguir un petit títol, i amb això ja et deixaven treballar en un lloc oficial. Allà hi vaig estar dos estius i vaig estar-hi molt bé. Vaig quedar encantada amb la gent, em van tractar molt bé i vaig estar molt a gust, però vaig veure que no era la meva vocació. Primer sí que havia pensat de fer la carrera de Medicina, per tirar cap a Psiquiatria Infantil, però vaig veure que no era el que a mi m’agradava. Al final, vaig acabar estudiant Psicologia, i després, Logopèdia.
Durant aquests anys, fins al 2016, anaves i venies de Barcelona a Sant Cugat, i al revés… Per què passa tant temps fins que t’instal·les aquí, a la Floresta?
Simplement, perquè teníem l’habitatge al centre de Barcelona, al barri Gòtic, el meu fill anava a una escola d’allà i la meva parella hi treballava. Sempre era jo la que havia anat i vingut, i ho tenia molt assumit. Les estones amb el tren, i més des que van actualitzar els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, eren molt bones. Era la meva estona de lectura, per dir alguna cosa. Sí que hi va haver un moment que la pressió del turisme ens va acabar per fer fora, pràcticament. La família del meu home té una casa a la Floresta que vam rehabilitar, una part és per la germana i el meu cunyat i l’altra part és per nosaltres. Des del 2016 som allà, i hi estem molt a gust.
Ara que ja t’has convertit en veïna pròpiament de la Floresta, com has vist canviar la ciutat?
Jo crec que com l’ha vist tothom, un canvi radical. Quan vaig arribar a Sant Cugat era una ciutat petita, molt familiar. Si no recordo malament, quan jo vaig començar a venir, el carrer Abat Biure no estava ni asfaltat, crec que era de terra, i quan plovia allò s’embassava tot a base de bé. Al barri de Sant Francesc hi havia molta gent que venia de punts de l’estat espanyol a viure-hi, hi havia molt ambient de gent treballadora. Jo recordo que, de vegades, amb els nens anàvem a la zona de Coll Favà a fer una petita excursió. Hi berenàvem i vèiem passar les cabres. Ara s’ha convertit en una ciutat moderna, agradable, però crec que encara té coses pendents. Per exemple, el barri de la Floresta està molt deixat. És un barri molt bonic, i crec que no se’l valora prou, perquè està dins el Parc de Collserola, i crec que una ciutat com Sant Cugat, això ho hauria de portar com si fos la nineta dels seus ulls.
I, ara mateix, quina és la teva relació amb la ciutat?
De moment estic començant a aterrar, perquè tot just fa dos o tres mesos que m’he jubilat, amb les vacances pel mig, però sí que tinc moltes ganes de començar algun voluntariat. De fet, ja n’he començat un a través d’Òmnium. És un programa que es diu ‘Vincles’ que es fa dins algunes escoles de Sant Cugat, i pretén promoure la conversa en català amb persones que volen aprendre la llengua catalana. Crec que he sigut una persona que he rebut molt, he sigut molt afortunada, i ara vull donar una miqueta a la societat. La meva idea és començar amb això i veure com va. Depèn de com vagi, doncs ampliar-ho o no, però de moment estic molt il·lusionada.
Després de tants anys d’experiència en el món de l’educació, imagino que hi ha alguna cosa que et preocupa.
Doncs sí, sobretot pel que fa a la petita infància, de zero a tres anys, que és la part que jo conec. Crec que el nostre país té un deute històric amb aquest sector, perquè és un sector que s’ha menystingut. És una etapa crucial de la vida que et marca per sempre, aprenem a socialitzar, a relacionar-nos amb l’entorn, a parlar, a comunicar-nos, a menjar, a moure’ns… els aprenentatges són brutals. I, en canvi, des del punt de vista educatiu, està molt menystingut, tant per les condicions laborals dels treballadors i treballadores, com pel que fa al nombre d’infants per aula. Si tu compares la ràtio que hi ha a les escoles aquí i a altres països d’Europa, estem a la cua de tots. Que jo conegui, no hi ha cap altre país d’Europa que en el grup de dos o tres anys tinguin 20 infants. Una mare, un pare o uns avis, de vegades, diuen que estan rebentats per culpa dels nens, i en tenen dos. Les persones que ens dediquem a l’educació tenim molts recursos personals i pedagògics, tenim molta experiència, però no tenim vareta màgica. Llavors, una persona amb 20 infants, realment, és esgotador.
Ara que tindràs temps per tu, a què dedicaràs el teu temps lliure?
Doncs, a banda del voluntariat, a caminar, que m’agrada molt, a anar d’excursió, a estar tranquil·la, al jardí de casa meva, a fer ganxet, a llegir i al que vingui.
