L’habitatge ja encapçala la llista de preocupacions de la nostra ciutat. Segons les dades de l’últim Observatori Sociològic, el 21,1% dels santcugatencs assenyala l’habitatge com el principal problema del municipi, per sobre de la neteja, la mobilitat o la seguretat. No és només una dada, és un símptoma d’una ciutat que creix, sí, però no per a tothom.
Sant Cugat és gairebé a tocar dels 100.000 habitants, però set de cada deu ciutadans creuen que aquest creixement comporta més inconvenients que beneficis. I no costa d’entendre per què: en només una dècada, el preu de compra s’ha enfilat un 62%, el lloguer un 59%, i cada vegada més gent ha d’invertir més del 45% dels seus ingressos per poder quedar-se aquí. Mentrestant, el 27% de les famílies admeten que els seus fills ja no poden emancipar-se. Som la segona ciutat de Catalunya amb menys joves vivint sols.
El relat de ciutat idíl·lica i florida, aquella marca “Sant Cugat, ciutat de qualitat de vida”, es comença a esquerdar. La ciutat de la felicitat no pot sostenir-se sobre la precarietat d’una part creixent del seu veïnat. El darrer informe del Baròmetre Inclusiu ja advertia que un de cada quatre santcugatencs viu en risc d’exclusió social, i que cada cop més, ni tan sols tenir feina garanteix viure amb seguretat, amb prop d’un 10% de persones treballadores que tot i tenir una o més feines, continuen en situació d’exclusió. No són dades aïllades: és la realitat d’una ciutat que, mentre presumeix d’innovació i sostenibilitat, veu com cada cop més gent treballadora és expulsada d’allà on viu.
Davant d’aquesta situació, el govern local continua mirant cap a una altra banda. En lloc de desplegar polítiques valentes —com incrementar el percentatge d’habitatge protegit en les noves promocions, mobilitzar els pisos buits, sancionar l’especulació o recuperar sòl per destinar-lo a habitatge públic real—, s’ha limitat a plantejar mesures com endurir els requisits del padró per accedir a un pis públic, una mesura que no resol el problema de fons i que només serveix per desviar l’atenció o enfrontar a la ciutadania. En comptes d’afrontar l’arrel del conflicte —l’especulació i la manca de planificació social de la ciutat—, el govern opta per gestos simbòlics i cortines de fum per evitar treballar en el que realment importa: desfer el model que ha produit que viure a Sant Cugat sigui un privilegi.
Aquest model no és fruit de la casualitat, sinó d’una manera d’entendre la ciutat com un actiu econòmic més i no com un espai per viure-hi. En els darrers anys, s’ha orientat el mercat immobiliari cap a un públic de fora, principalment persones estrangeres d’alt poder adquisitiu —els anomenats “expats”—, que han convertit Sant Cugat en una destinació de moda per instal·lar-s’hi i invertir-hi. El resultat és que el comerç local s’ofega, els preus del sòl s’enfilen i moltes famílies es veuen expulsades del seu propi barri. No és un accident, és el resultat d’una planificació que ve de lluny i que converteix Sant Cugat en un aparador, i cada cop menys en una llar compartida.
Alguns encara insisteixen a dir que aquest model de la “nostra” ciutat funciona, que Sant Cugat és una ciutat plena d’oportunitats. Però, de quines oportunitats parlem? Quan un pis d’uns 75 m2 costa mig milió d’euros, queda clar que aquestes oportunitats no són per a tothom. Són oportunitats per invertir, per especular, per fer negoci amb l’habitatge; però cada vegada menys per viure-hi. El futur de Sant Cugat no pot passar per ser un aparador per a qui s’ho pot permetre, sinó per garantir que ningú en quedi fora. O posem la vida al centre o la ciutat seguirà construint-se contra el seu propi veïnat.
Ariadna Sierra és regidora de la CUP Sant Cugat
