Sant Cugat és un municipi amb un fort creixement demogràfic i una gran projecció educativa i social. Disposem d’universitats, centres hospitalaris privats i equipaments de referència. Tanmateix, la sanitat pública no està a l’altura d’aquesta realitat. I aquesta és una responsabilitat directa del Govern de la Generalitat.
La construcció del futur Centre d’Alta Resolució (CAR) Rubí–Sant Cugat va ser una bona notícia quan es va anunciar el 2023. Un CAR ben planificat permetria reduir la saturació de les urgències, acostar proves diagnòstiques i consultes especialitzades i descongestionar l’Hospital de Terrassa. El problema, però, és quan i com. Avui, aquest equipament no és prioritari per al Departament de Salut.
La consellera ha afirmat que l’hospital “pot esperar” perquè molts veïns de Sant Cugat disposen d’assegurança privada. Aquesta mirada és profundament injusta. La sanitat pública és un dret pagat amb impostos, i aquests impostos es paguen exactament igual a Sant Cugat que a qualsevol altre municipi del país. No podem acceptar que la qualitat d’un servei públic depengui de si una família pot o no contractar una mútua.
A aquesta despriorització s’hi afegeix l’excusa recurrent: “no hi ha metges per obrir nous serveis”. I és cert que en falten. Però en falten perquè el nostre sistema d’accés a Medicina impedeix que molts joves formats a Catalunya hi puguin estudiar. El model de districte universitari únic, imposat per l’Estat, fa competir els nostres estudiants amb notes procedents d’altres territoris, sovint més inflades.
Les dades són clares: només el 59% dels estudiants catalans que volen cursar Medicina poden fer-ho. I una part significativa dels alumnes procedents d’altres comunitats marxen després de graduar-se, de manera que l’esforç formatiu públic no repercuteix en el nostre sistema sanitari.
Per això, des de Junts per Catalunya defensem reservar fins al 80% de les places de Medicina per a estudiants que hagin cursat el batxillerat a Catalunya, així com la creació d’un districte universitari propi, que permeti adaptar l’oferta, els criteris d’accés i les beques a les necessitats del país. Amb tot, aquest debat ha d’anar acompanyat d’una planificació global: més places de pràctiques, més docents i una estratègia real per garantir metges al sistema públic en el futur.
La paradoxa és evident: Sant Cugat forma estudiants excel·lents que no poden ser els nostres metges, i alhora patim mancances de personal i dificultats d’atenció en català, fins i tot en àmbits on la llengua és clau per a un bon diagnòstic.
Reivindicar el CAR no és exigir un privilegi. És reclamar el que ens pertoca: terminis clars, pressupost estable i professionals formats aquí, que puguin atendre els pacients en català.
Sant Cugat és una ciutat que creix, paga i presta serveis a la comarca. La sanitat que mereix no pot esperar ni per les mútues ni per un model universitari que perjudica el país.
Cal prioritat real. I cal ara!!
