Aquest mot es fa servir per indicar, mostrar, una cosa que passa o succeix d’una manera constant i habitual. És una expressió que indica continuïtat. No s’entén el seu actual ús desmesurat, escoltant-se o llegint “això és així des de sempre, fulanet sempre té raó en aquest tema en què és un especialista, la religió sempre ha explicat els mateixos principis, sempre ha plogut per la diada de la santa, el d’ells és un amor per a sempre, a casa sempre s’ha fet servir el mateix detergent…”.
És pura buidor, poca observació, minsa memòria i gran ignorància. Per sort pel món i nosaltres, el “sempre” no existeix, tot esta en continua transformació, vers altres situacions, realitats, que en alguns casos son previsibles i en la majoria no. El món estable és el de les fotografies, que a la curta són records i a la llarga, una col·lecció de fantasmes dels quals a la fi quasi ni es recorda el nom, però sobretot i important, quin va ser el seu paper en el que després ha sigut la nostra vida. Em fa gràcia, o pena, segons es valori, les consideracions respecte de la natura, i en el poble molt especialment les referides a Collserola.
Així, l’evolució de la massa forestal a Collserola ha estat marcada per diversos factors, incloent la fil·loxera, les repoblacions de molt diverses característiques i intencions i la gestió forestal actual. Fins finals del segle XIX i inicis del XX, el paisatge estava dominat per vinyes, però la plaga de fil·loxera va transformar la zona en una muntanya “pelada”, que subministrava energia en forma de llenya als veïns circumdants, posteriorment va evolucionar cap a una massa arbòria, sense gestió inicial.
Les repoblacions, especialment en la segona meitat del segle XX, van afavorir la presència de boscos monoespecífics, principalment de pi. També la urbanització i conceptes estranys i falsos respecte de la mediterraneïtat i el valor ornamental, han afavorit especies foranes, més com a visitants molestos, que com invasores. Actualment, la gestió forestal busca diversificar el bosc, eliminant arbres dominats i afavorint espècies autòctones com alzines i roures, a més de mantenir peus morts per a la biodiversitat.
Cal però no oblidar, que és un pulmó verd metropolità, que acull més de 5 milions de visites a l’any, amb interessos i intencions ben diverses, essent moltes d’elles incompatibles amb un concepte de parc natural, no estricte, simplement lògic i de sentit comú. Cal deixar d’un cop per tots els “sempre”, ja que aquests com a màxim són els que un percep en la seva vida, i que possiblement poc tenen a veure amb els dels altres.
Fora important pensar en els “això ve i va”, mostraria observació, valoració i interès en la projecció. Així, es podrà pensar en Collserola, en qüestions tant importants com valorar en el que ha de ser, els serveis que pot donar, la població que pot atendre…i així planificar i desenvolupar una estratègia de gestió, que de ben segur no agradarà tothom, que no és un problema, però el farà funcional per se i la població que l’envolta, com a parc natural, que sinó es defensa i promou la seva vida funcional, acabarà essent un parc urbà, un gran jardí de baix manteniment,…, a la fi res important i transcendent. Res no és etern, per sort, que a més si s’assumeix, si que es pot entrar en quelcom etern, el futur.
